Setmana de hearings i de fermesa catalana davant de les institucions europees. Només els Estats Units, que jo sàpiga, tenen també un instrument de control democràtic de l’executiu previ a l’entrada en funcions. En el nostre cas, els comissaris han de passar pels hearings i la confirmació del Parlament Europeu. Una bona pràctica, sens dubte.

Confesso que tinc moltes ganes que arribi el novembre. El país haurà seguit avançant, tossudament alçat –manllevant Llach- cap a la seva sobirania política. Però, alhora, l’1 de novembre prendrà possessió la Comissió Juncker, i donarem cop de porta definitiu a les dues comissions Barroso que, amb alguns encerts, passaran a la història com les filles del Tractat de Niça i de les reunions de les Açores. Filles, en definitiva, de la mediocritat. La mediocritat encarnada per líders tant diferents i de famílies polítiques tant diferents com Aznar, Schroeder, Chirac, Blair o Verhofstadt... Mediocritat culminada, en el cas espanyol, amb l’entrada de Rodríguez Zapatero, amb el que ja queda tot dit.

Jean-Claude Juncker arribarà a l’1 de novembre completament legitimat, conscient que –són paraules seves- l’Europa concepte de que parlen Iu Forn i Raül Romeva, entre d’altres, està davant de la seva darrera oportunitat. Els pobles i ciutadans europeus  tenen també uns interessos que existeixen per sobre i al marge dels estats. I Juncker és el primer obligat a tenir-ho present. I percebo que ho té clar. A cada hearing hem sentit diputats inquirint als comissaris sobre mesures que havia pres el govern del seu estat, i què en pensava fer. La resposta no ha estat mai el circumloqui. La resposta sempre ha estat: jo no estic aquí representant el meu estat sinó els interessos comuns dels europeus, i faré complir la normativa comunitària, sigui qui sigui qui se l’estigui saltant. És retòrica, però és una bona retòrica. Per tot plegat tinc ganes de que arribi el dia 1 i tastar de debò aquest nou Col·legi de Comissaris i començar a contrastar si la retòrica va cap a la praxis real.

Al costat d’aquest procés de renovació de la Comissió Europea, la carpeta catalana. El procés a casa no cal que el comenti, perquè des de Catalunya es viu amb tota la intensitat que es mereix. Ara, com escriu Romeva al seu darrer llibre: “Catalunya no és (no som) una carpeta esperada, i encara menys desitjada. Som un problema afegit als molts altres que avui atenallen la construcció europea; una pedra a la sabata que fa encara més pesada una marxa ja per si mateixa feixuga i sovint sense rumb definit”. Vaja, que com deia Josep Maria Terricabras, els europeus no esmorzen cada dia mirant quins són els darrers esdeveniments del nostre procés de transició nacional.

Per tant, encara que de vegades pugui ser difícil d’explicar o entendre, cal prendre consciència que els ritmes a Brussel·les són per força uns altres. Sempre he mantingut que el procés cara enfora havia de passar per diferents etapes que es resumien en: cridar l’atenció, fer-nos escoltar, fer-nos comprendre, per generar complicitats i, finalment, obtenir suports. És evident que la societat catalana s’ha fet veure a Brussel·les, i és clar que ara hi ha molta més curiositat pel que s’esdevé a casa nostra. Però això és tan cert com que encara estem plenament immersos en la fase de fer-nos escoltar. Alguna família política, en aquest sentit, avança més partits estatals de govern, es mantenen a l’expectativa. Per això és molt important no deixar passar oportunitats per poder dir la nostra. I en aquest sentit, destacar la roda de premsa conjunta que vam dur a terme dijous al migdia, al Parlament Europeu, amb totes les forces polítiques que donen suport al 9-N per poder explicar quina és la nostra opinió i fer saber que hem preparat una comunicació pels presidents Juncker, Schulz i Dolad Tusk per tal d’informar-los de primera mà del que està passant.

Hem d’aconseguir que tots aquells que avui encara no tenen interès pel dossier català el vagin adquirint. Perquè sabem que tots aquells que s’han interessat per la nostra causa han acabat sent-ne aliats, amb més o menys intensitat. No ens cal demanar adhesions ni complicitats, encara. Ens cal demanar atenció, i fer arribar la informació, des del convenciment de que, al cap i a la fi, la democràcia sempre acaba trobant les portes adequades per fer-se pas.