Algú, després de veure el documental sobre Jordi Pujol que han realitzat David Trueba i Jordi Ferrerons, amolla una frase que heu sentit dotzenes de vegades: "Però els polítics d’abans eren fets d’una altra pasta". És una comparació que no deixa ben parats els polítics d’avui, esclar. Els homes i les dones que ara es dediquen a la cosa pública arrosseguen totes les adherències pròpies d’un món on la lluita pel poder democràtic és percebuda, en general, com una cosa lletja, bruta, desagradable, tramposa i mereixedora de totes les sospites hagudes i per haver. Els líders de la transició, en canvi, van gaudir i es van beneficiar d’un clima fundacional en què la política feia olor de nou, i els anhels de llibertat regalaven un dring especial a carismes com el de Jordi Pujol, Felipe González, Adolfo Suárez i altres figures.

Temps era temps. Avui és habitual considerar els polítics i la política com "un problema". Les enquestes d’opinió així ens ho diuen. El descrèdit de la política que és, al seu torn, el descrèdit de la democràcia i de tot el sistema. L’enfrontament dialèctic descarnat entre els partits de la dreta i la ministra Irene Montero, que hem vist aquesta setmana al Congrés dels Diputats, projecta un concepte de la política que reforça els prejudicis primaris i populistes sobre uns mecanismes de representació que han perdut el centre de gravetat. És una conclusió exagerada, però influeix en sectors socials poc polititzats. Val a dir que els ultres busquen la polarització costi el que costi per poder preponderar en el relat periodístic.

Hans Magnus Enzensberger, que ha traspassat recentment, té un article titulat "Compadim els polítics". Hi parla d’Alemanya i també d’Europa occidental, però analitza coses que són molt universals. En aquesta peça, es refereix a una cosa que també he observat al nostre país. Segons el pensador alemany, els grans noms de la banca i de la indústria "parlen del personal polític amb un menyspreu que gairebé ni dissimulen". Per què? "Ho fan no només perquè veuen els polítics professionals com uns ignorants, sinó perquè consideren que tota la seva activitat és d’un buit insuportable". Les elits econòmiques tendeixen a examinar els representants democràtics a partir de variables i coordenades que poden recordar el vassallatge o vincles instrumentals desproveïts d’altres consideracions més sofisticades.

Pujol, quan governava, parlava de tu a tu amb els líders empresarials i financers, i no tan sols perquè havia exercit de banquer; ho podia fer perquè tenia autoritat i perquè coneixia el país i Europa millor que la majoria d’ells. Pasqual Maragall també parlava de tu a tu amb els grans dirigents de l’economia barcelonina i catalana, també tenia autoritat i talent per dirigir la conversa sense arrugar-se. Suposo -perquè no ho conec directament- que Felipe González era, en aquest sentit, com Pujol i Maragall, cosa que va canviar quan va arribar a la Moncloa Rodríguez Zapatero, un dirigent sense el pedestal de l’anterior. En el cas de Catalunya, és sabut que el procés va obrir un fossat entre Artur Mas i bona part de les elits barcelonines, que consideraven el president convergent un home perfectament alineat amb els seus interessos de classe.

El moment actual, amb Pedro Sánchez a Madrid i Pere Aragonès a Barcelona, és un jeroglífic un pèl enrevessat per a les elits econòmiques, que sempre demanen claredat per moure’s sense sorpreses. Però la claredat brilla més en aquest nou i magnífic disseny de Nació que no pas al paisatge polític que hem de retratar. D’entrada, el món econòmic desconfia del Gabinet de coalició espanyol perquè no hi voldria Unides Podem, igual que observa amb grans reticències el Govern de la Generalitat, pel fet de ser conduït per una força independentista. Dit això, l’aprovació dels pressupostos generals de l’Estat desmenteix el caos que la dreta mediàtica anuncia cada dia i, per aquest mateix motiu, és imprescindible que també tirin endavant els pressupostos autonòmics, amb els acords que toquin. Uns pressupostos aprovats donen autoritat -a més de tranquil·litat-  al líder que els pot exhibir. També davant dels que, sovint, voldrien governs d’un altre color.