La batalla caïnita del PSOE –amb episodis propis d’una telenovel·la de mal gust- ha desfigurat el socialisme espanyol, que ja no compta ni com a alternativa de govern. Però la batussa de Ferraz permet plantejar una reflexió més àmplia: fins a quin punt enriqueix la capacitat de negociar, cedir i pactar. Al cap i a la fi, és l’essència de la política. Posem el focus a Catalunya. Aporta algun benefici malfiar-se dels companys de viatge? Que el camí cap a l’estat propi seria sinuós es donava per descomptat, inexistent com era la cartografia de la ruta fixada per l’independentisme. Potser per això no cal afegir obstacles que facin el trajecte més tortuós. La confiança entre distints -però complementaris- és la gasolina del procés. Ho explicita el sobiranisme civil quan demana que Junts pel Sí i la CUP superin la barrera dels recels ara que cal enfilar la fase decisiva del recorregut.

La qüestió de confiança va servir per llimar asprors. La CUP havia advertit que no comprometria el seu suport als pressupostos sense un gest solvent en el primer debat al Parlament, i Carles Puigdemont va concedir el referèndum vinculant. Que Anna Gabriel respongui al president que no avalarà uns pressupostos abans "abans de veure’ls" s’entén per la necessitat de marcar perfil ideològic. Tant com això, res més que això. La cadena de confiances que demanava Puigdemont s’ha activat. La CUP insistirà que en els comptes hi ha d’haver una partida dedicada al referèndum -no podrà ser explícita, per evitar impugnacions- i una altra a la primera fase del procés constituent, però s’hi posarà bé per buscar acords. L’esquerra anticapitalista té clar -i ho hauria de tenir ben present en les properes setmanes- que difícilment tindrà una conjuntura tan propícia per assolir l’objectiu de la independència: un president compromès amb l’estat propi i un referèndum a l’horitzó. El soroll sobre qui posa traves i qui ha de cedir val més deixar-lo al marge.

Perquè tant debat hi deu haver a la CUP sobre si cal votar sí als pressupostos del Govern com divisió hi havia al PDC sobre la conveniència d’incorporar el referèndum al full de ruta. Sorprèn, doncs, que pesin més les crítiques a la discussió assembleària que els retrets a qui, des del propi partit, no concedeix un suport incondicional a Puigdemont. És tan cert que la CUP va encallar la legislatura amb el seu primer no als comptes d’Oriol Junqueras –i va esquerdar l’entesa sobiranista- com que el procés podria haver descarrilat molt abans per la pugna de la llista única, que va convertir el trànsit del procés participatiu del 9-N a les eleccions del plebiscitàries del 27-S en un serial de retrets que l’independentisme podria haver pagat car. Uns i altres han fet viable el camí cap a l’emancipació nacional, uns i altres l’han posada en perill.

Ara que el melodrama del PSOE fa emergir les misèries de la política espanyola, pren més rellevància que mai la flexibilitat de la política catalana, que també n’ha viscut de tots colors els últims mesos. Però al Parlament l’esquerra anticapitalista ha estat capaç de fer president un convergent -amb sacrifici inclòs d'Artur Mas- mentre que al Congrés només valen els acords que permetin mantenir l’statu quo. Si els qui es defineixen com a sobiranistes -també els "comuns"- creuen en la grandesa de la política, que es resumeix en la capacitat de pactar, és el moment de tractar-se com a companys de viatge.