Esborrona’t, que passa el temps i som allà mateix. Els anuncis de nous pressupostos han acabat esdevenint una tradició aviat comparable a la dels carnavals. És clar que amb un impacte diferent. I mira que ja fa temps que aquestes festes han perdut la càrrega de subversió i de crítica que tenien quan imitaven reis i papes i feien pujar al "poder" a un ase, o qualsevol altre animal.

La riota ja fa anys que no va de baix a dalt, i que la capacitat subversiva de la burla és com el d’una gasosa esbravada. I és el que se’n fumen són els de dalt, cap als de baix. Nissagues reials que s’omplen les butxaques, i que es destronen soles per perpetuar-se, tics autoritaris i lluny de l’empatia. Discursos que se succeeixen, de pares a fills, i uns pressupostos de l’Estat que constaten que les pluges de milions de l’octubre són sequera durant la resta de l’any. Que semblen un pur parany, perquè, la minoria catalana del moment, voti a Madrid pel mal menor, amb l’esca que no passarà més, que serem feliços i que menjarem anissos.

Repasseu a l’article del Roger Tugas, aquí a NacióDigital, què passarà aquest any amb Renfe i Adif, i segur que haureu assumit que ja us ho esperàveu, que ja hi comptàveu. Que amb això passa com amb el Barça i els arbitres. Tornem-hi. Donem suport a les xifres de l’Estat que ja veureu que aquest cop sí, que serà un tram més de l’IRPF, com en temps de Pujol, o el català a l’audiovisual o el Turó de l’Home del 2022.

I l’addicional tercera, i allò que l’aportació catalana al PIB espanyol, ha de ser per llei als pressupostos? Ni això. S’hi acosta, i ja genera els clams de la premsa de Madrid. I com s’hi planta cara. Amb un Govern esquinçat? En minoria? Tocat? Amb uns pressupostos a mig embastar? La política catalana ha tingut moments millors, és clar. I encara que siguem en aquest nou cicle que uns i altres han assumit, després de cinc anys del 2017, seguirà costant també quin paper juga cadascú.

Una setmana greu aquesta, en què a banda de la bandera pressupostària, els tribunals han fet asseure la mesa del Parlament de l’anterior legislatura per la desobediència al Constitucional, i en què el Suprem no inhabilita Eulàlia Reguant, per bé que la multa per no respondre a Vox, al judici del procés. I fins i tot fiscals en ple judici es preguntaran si això és desjudicialització o l’exercici de la justícia justa i independent.

Aquesta ha estat dura, però la que ve tampoc serà plàcida, que ja se sap que després d’un problema en ve un altre. Després d’un pressupost en ve un altre, després d’un judici en vindrà un altre, després d’un govern un altre, i després d’un rei un altre, si no és que ho capgira de nou el carnaval.