​Un aforisme generacional molt repetit és aquell que diu que a Catalunya i a l'estat espanyol estem obsessionats amb haver-nos de comprar el nostre domicili habitual, quan a la pròspera Europa, el més normal és estar de lloguer. No tingueu cap dubte que aquells qui repeteixen tal visionària afirmació, tenen més d'un domicili al seu nom. La moda aquesta que no cal posseir res i que ara tot es lloga, és una fase més de l'evolució de la filosofia experiencial de tassa de cafè amb llet, en la qual només els rics i la classe mitjana amb bona herència poden posseir i tenir coses per segur en un país d'envelliment incert.

Els altres ens hem de conformar a tenir a l'abast béns fets passar per serveis per un mòdic preu mensual, sense que pugui acabar mai de ser nostre del tot: cases, pisos, cotxes, mòbils, patinets... Així i tot, va, no ho portem a l'absurd: evidentment que en molts casos té sentit llogar objectes, conceptes o estructures, però el problema és quan et volen llogar uns calçotets i et diuen que ets ruc de no veure que allò és el futur, que és economia col·laborativa i que a Europa tothom té els calçotets llogats.
 
El cas més clamorós d'aquesta presa de pèl generacional, com dèiem, és en l'habitatge, on els qui posseeixen moltes propietats no poden entendre l'obsessió de la plebs per tenir un pis del barri o una caseta del poble al seu nom. No patiu, macos, jo us ho explico: Resulta que si arribes a vell i t'has de continuar pagant el lloguer, passaràs una vellesa complicada. En canvi, si al llarg de la teva vida laboral tot el que has pagat d'habitatge ha anat a parar en una hipoteca en lloc d'un lloguer, no només hauràs pagat menys cada mes, sinó que a sobre, durant la vellesa no pagaràs habitatge i podràs menjar alvocat per esmorzar. Pagar menys ara i viure millor de vell. Apa, explicat. Complicadíssim, tu.
 
Les converses entre els qui rondem amunt i avall la trentena i no tenim la sort de tenir una herència esperant-nos, sovint acaben anant a parar al mateix lloc: "i tu, com t'ho has fet per comprar-te el pis, quant vas haver d'estalviar per l'entrada?" Fa gràcia quan algú s'assabenta per primer cop que allò que el sistema espera de tu és que siguis capaç d'aportar un 20% del pis per davant. "Ostres, però si un pis com el dels meus pares avui val 300.000 €, i hem d'estalviar el 20%, això vol dir que hem d'estalviar 60.000 € per optar a la hipoteca (despeses de gestió a banda), i a casa, entre dos, tot just sobrepassem els 3.000 € al mes tot i ser dels que més cobrem de la colla. Com pot ser que el meu pare treballant a la fàbrica es comprés aquell pis i jo no pugui optar ni a pagar-lo a terminis tot i ser enginyer?".
 
Justament aquesta setmana, l'algoritme de TikTok em va ensenyar un vídeo de just abans de la crisi del 2008 on un jove Jesús Vázquez anunciava una hipoteca del BBVA de grans condicions i facilitat de concessió en la qual fins i tot et donaven diners extra per reformar-te el pis. I evidentment, no pots evitar sentir-te profundament vacil·lat pels qui avui t'expliquen que hauries de viure tota la vida de lloguer, de llogar-los a ells. Amb quanta pau que podien viure abans de la crisi del totxo, tu. Dic jo que hi deu haver un punt intermedi entre que regalin hipoteques al primer que passi, com passava fins al 2008, i la situació actual en la qual només opten a hipoteca els qui hereten, o els qui ens anem a buscar la vida a l'estranger i estalviem durant la vintena en un país de divisa favorable.
 
I clar, una altra màxima que es repeteix entre les converses a les meves quintes, és que no es volen tenir fills fins que s'hagi pogut obtenir un habitatge. Normal, soc el primer que ho pensa, per molt que la majoria de cultures del món no reflexionin tant la descendència (i pensat fredament, bé per ells), a mi em surt de dins voler primer estabilitzar la gran despesa mensual, l'habitatge, abans d'introduir noves variables. Però vaja, després tot són sorpreses estadístiques amb la natalitat i òvuls congelats a l’alça.
 
A la Comunitat de Madrid d'Ayuso, estan intentant solucionar el problema amb el pla Mi Primera Vivienda, on si dus més de dos anys empadronat a Madrid i tens menys de 35 anys, et donen una ajuda econòmica perquè l'aportació de l'entrada de la hipoteca sigui en base al 95% del preu total. És a dir, que en un pis de 300.000 €, en lloc d'aportar 60.000 € d'entrada, amb uns 25.000 € (despeses de gestió ja incloses) estalviats, ja faries el fet. Doncs molt bé, tu. Ja triguem. I a Catalunya, hi podríem sumar mesures com la prohibició de compra d’habitatges si no portes uns quants anys empadronat per impedir almenys que els especuladors internacionals no competeixin amb nosaltres.

Aturar l'especulació del real estate internacional (com van abaixar els preus dels pisos a Barcelona durant la Covid, tu!) i donar una empenteta amb l'entrada de la hipoteca a les generacions pringades seria justícia social de la bona, que no de postal. Aquella justícia social materialista de la caseta i l’hortet en propietat per a tothom que propugnava Francesc Macià (avui en dia, vinguda a menys, seria piset i solet) a la Catalunya del 2022 sona a marcianada utòpica, però tranquils, que això ho arreglem amb mileuristes del turisme.