L’actualitat política local de les últimes hores ha estat marcada per l’esperat comunicat d’ETA, que sembla definitiu, i pel gag de Ciutadans amb Manuel Valls com a hipotètic candidat a les municipals per Barcelona. La notorietat d’aquests episodis ha deixat en segon terme informes econòmics de la Guàrdia Civil que no s’ajusten a les quatre regles, improperis a Montoro per part dels seus amics, o la tossuderia de Cifuentes que, per comptes de dimitir, diu que renuncia a un màster que no tenia i sobre el que ha mentit reiteradament.

El contorsionisme polític de Manuel Valls sembla combinar dues característiques ben destacables. La primera, que el seu entusiasme –digne de millors causes– és equivalent al que la saviesa futbolística popular atribueix a l’Alcoià. Valls ens apareix com una mena d’au fènix que reneix a cada nova pantalla del videojoc. El polític fracassat indestructible. L’indefallent. Complementàriament, la seva flexibilitat no té límits, les seves articulacions li permeten moviments en totes les direccions i sense cap mena de topall. Les seves extremitats són de goma. I les seves idees i conviccions, pel que sabem, també. Per Sant Jordi li regalaran una guia de Barcelona. I una rosa iridescent.

Valls i Ciutadans representen el sostre màxim de la política espectacle. La política com a simple joc de poder; joc de rol. El rol és el de menys; el que convingui a la representació que emetran els informatius afins. No cal programa polític perquè, al capdavall, el sentit de la política que es desplega és autoreferent; no es situa mai fora de la política institucional mateixa, ni apel·la a cap altra realitat substancial. Pesa més el retorn al passat i a les essències que altres han abandonat que no pas una invitació a un futur que no gosen definir. L’única lògica que contemplen –les instruccions del joc– consisteix a accedir al poder. Res més. Des d’aquesta perspectiva, una bona dosi de cinisme amb una adequada orquestració mediàtica fan el fet. I a esperar que la putrefacció que l’infecta per totes bandes acabi de descompondre el PP per prendre’n el relleu.

Pel que fa al comunicat d’ETA, molts comentaris de signe diferent s’han centrat en la petició tunejada de perdó. Un acte de contrició públic que estableix diferències entre les víctimes. Aquesta discriminació, com era d’esperar, ha decantat posicions.

Les atrocitats comeses per ETA no poden tenir cap justificació política. El context de la dictadura franquista dóna les claus de l’aparició de l’organització armada. Però la condemna de la violència no ha de tenir pal·liatius. Qüestions ètiques a banda, no es pot separar el caràcter dels procediments de lluita social i política que utilitzes per assolir els teus objectius de la naturalesa del projecte que pretens construir. El poder suposadament alternatiu engendrat des de la violència acaba prenent gairebé sempre la forma que imposen els que han administrat aquella violència. Per aquesta via, moltes revolucions carregades de raons, d’energia, d’il·lusions i de bones intencions han propiciat dictadures. I la història ens mostra que les “dictadures revolucionàries” han estat, sobretot i en primer terme, dictadures.

La violència d’ETA ha estat utilitzada sovint per l’Estat espanyol per justificar les restriccions de drets i llibertats. El comportament de l’Estat a Euskadi inspira l’esforç delirant del règim per construir un relat sobre la seva pròpia violència amb Catalunya que li permeti aplicar la recepta basca: adjudicar a l’independentisme la responsabilitat última de la violència policial i judicial per incrementar la persecució de persones i entitats democràtiques i no-violentes i fer-la crònica. De fet, d’entre els factors d’urgència de l’independentisme per disposar d’un Govern operatiu a l’interior, un dels principals és poder frenar la implantació de l’estat policial, la institucionalització de l’estat d’excepció.

El franquisme no va demanar perdó per les atrocitats comeses durant la llarga dictadura. Els viaranys de la Transició van permetre posar el comptador a zero sense haver de retre comptes. Tabula rasa. I endavant que no ha estat res. No van demanar perdó llavors i no semblen disposats a fer-ho ara per la violència activa d’aquests dies; pels empresonaments i exilis; per les vulneracions de drets fonamentals; per la manipulació de proves i l’engany sistemàtic a través de documents policials i judicials.

Aquest matí de dissabte he assistit a la seu d’Esquerra Republicana a l’acte d’acollida a la nova militància. Més de 1200 persones d’ençà de l’1-O. A l’acte n’hi havia un centenar llarg. Després de les explicacions elementals sobre l’ideari del partit i les seves propostes polítiques s’ha obert un debat amb els assistents. Les intervencions i preguntes han resultat extraordinàriament rellevants i interessants. A la preocupació pel més immediat –investidura– s’hi afegien tres qüestions prioritàries: el lligam entre l’emancipació social i la nacional, precisar la caracterització de la República, i dibuixar quines activitats cal emprendre més decididament per fer-la efectiva.

La decisió de militar políticament en un temps tan convuls, de contribuir a fer créixer el moviment per la República, de dedicar més temps personal i comprometre’s més intensament en les causes col·lectives respon a una concepció de la política molt allunyada de l’espectacle i del joc de rol institucional. És la política que emergeix de l’apoderament ciutadà, de l’aprofundiment en la presa de consciència personal, de la decidida voluntat de participar activament en les transformacions en curs. És la política que troba el sentit en el treball constant per qualificar la vida democràtica i en la defensa de la llibertat, la igualtat i la solidaritat. La mena de política que la gent com Manuel Valls i els seus aduladors ja fa anys que no comprenen.