Els "comuns" van celebrar dissabte passat la seva assemblea fundacional, on van decidir que el nou partit defensarà que Catalunya esdevingui una república social, democràtica i ambientalment justa, tot compartint sobiranies amb la resta de l’Estat. Xavier Domènech, que s’erigeix com l’arquitecte d’aquest projecte, va apostar per fugir de les etiquetes que “construeixen altres” i de “fulls de ruta constantment proclamats i mai executats”.

Aquests plantejaments no presenten cap novetat respecte les campanyes d’En Comú a les eleccions espanyoles de fa només uns mesos, però sí que consoliden allò que el mateix Xavier Domènech havia deixat a l’aire quan, cada cop que li preguntaven sobre la seva posició en la qüestió nacional, deia que tot plegat ho hauria de decidir l’assemblea fundacional del nou partit.

És molt respectable –faltaria més- que els "comuns" no vulguin entrar en la dinàmica processista, però convé recordar que el processisme és una resposta potser maldestra a una demanda social que consisteix en fer de Catalunya un estat independent. Parlar d’”etiquetes que construeixen altres” no és res més que menysprear les inquietuds polítiques d’un ample sector de la societat catalana i, pitjor encara, tractar aquesta societat d’immadura i poc preparada per a decidir lliurement el seu futur.

És precisament en aquest aspecte que el plantejament dels "comuns" em recorda els pitjors defectes del pujolisme, que mai no va gosar dur el país més enllà perquè considerava que no estava prou preparat. Parlar de “sobiranies compartides” o definir-se com a “sobiranista de totes les sobiranies” és una mica com aquell lema convergent de “fer país”, que massa vegades va consistir a segrestar el país i ofegar qualsevol aspiració autènticament sobirana a base de folklore i tietisme.

Quan Xavier Domènech parla de “plantar cara a l’hegemonia convergent”, suposo que pensa a convertir-se en partit central i assaltar el poder autonòmic per fer allò que Convergència va fer durant gairebé 30 anys i pactar, fer-se la víctima o donar la culpa als altres segons convingui. Deu ser per això que el projecte dels "comuns" agrada tant a Enric Juliana.

Per bastir aquests posicionaments, els "comuns" parteixen de la premissa que no hi haurà referèndum. Combatre això passa per superar la lògica autonomista i convocar-lo sense marejar més la perdiu. Criticar l’ambigüitat de l’altre no serveix de res si tu també la practiques a la teva manera no posant tota la carn a la graella d’allò que va al centre del conflicte i n’elimina tota ambigüitat possible: un referèndum d’autodeterminació i una clara voluntat d’executar-ne el resultat.