La primera cosa que em ve al cap quan passa el que veiem que passa és que no hi ha cap mandatari que ho vulgui i que la majoria d'ells han pres decisions per recomanació dels seus equips d'experts. És a dir, que la primera cosa que em ve al cap no és la demanda de responsables, sinó la necessitat de saber per què passa el que passa i, amb calma i amb el màxim d'objectivitat, intentar anar adquirint coneixement mentre avancem  per la pitjor de les situacions que vivim, si més no, la majoria dels de la meva generació (l'anterior a la meva ja va viure la Guerra Civil i la Segona Mundial). Aquests són els meus bons propòsits. Però he de confessar que és pràcticament impossible contenir-te quan veus un munt de despropòsits que no t'expliques i el que es pitjor, que ningú t'explica. Així és que ja em perdonaran i em desfogaré una mica.

Molts països del món passen per una prova inimaginable fa molt poques setmanes, encara que ja n'haguessin parlat llibres i pel·lícules de ciència ficció i/o de catàstrofes des de fa molt temps. La d'aquests dies és una prova que molts pocs, desgraciadament, superen amb èxit. Un d'aquest països que ho ha fet, que ho ha superat amb molt bona nota, és Corea del Sud. Sí, ja ho sé, també hi podríem posar la Xina, però la Xina és un règim comunista, una dictadura pura i dura que pot fer el que seria gairebé impossible de fer en societats democràtiques i respectuoses amb les llibertats fonamentals i els drets humans. Per tant, Corea del Sud hauria de ser el referent per a països com Espanya, per exemple. Ho ha estat? No. Absolutament i rotundament, no.

Corea del Sud té moltes semblances amb Espanya. La seva esperança de vida, per exemple, és de 82,6 anys per 83 a Espanya. Una població de 51,4 milions per 47,1 a Espanya. I una mitjana d'edat de 42,2 anys per 43,4. I un PIB de 1.531 bilions de dòlars per 1.311 aquí. Una renda per càpita de 29.742 dòlars per 28.156 a Espanya. És a dir, bastant semblants. Ara bé, on no hi ha cap coincidència és en com han abordat i aborden els dos països la crisi que ocasiona el coronavirus SARS-CoV-2 i la malaltia infecciosa que produeix, la Covid-19 o síndrome respiratori agut.

La República de Corea, que és el nom oficial, va actuar amb determinació i contundència davant els primers casos que va detectar. Segons l'Organització Mundial de la Salut, el dia 20 de febrer, l'alcalde de la ciutat de Daegu, on hi va haver el primer focus del SARS-CoV-2, ja va parlar d'una crisi sense precedents i va demanar als ciutadans que es quedessin a casa i que fessin servir mascaretes fins i tot a dins dels habitatges. Un dia després, amb només 100 afectats, el primer ministre ja va qualificar la situació "'d'urgent" i es van començar a posar en marxa una sèrie de mesures molt agressives per aturar els contagis. Una d'aquestes mesures va ser anar a buscar els contactes dels contagiats per fer-los les proves abans d'esperar que els contactes del contagiats s'adrecessin als serveis de salut. Des de llavors han estat practicant més de 15.000 proves diàries.

A Espanya, i mentre Itàlia ja estava gairebé confinada del tot, es va permetre les manifestacions del 8 de març i el míting de VOX i que 3.000 madrilenys se n'anessin a Liverpool i un munt de competicions esportives i d'actes socials. Les proves per saber si s'està o no infectat tampoc no es fan com a Corea. Aquí no es fan proves als casos més lleus ni asimptomàtics. Segons el ministre Illa, només se n'han fet 30.000 des que ha començat la crisi.

Seria molt llarg anar parlant de totes les diferències entre el que ha fet Corea del Sud i Espanya per combatre el coronavirus. Molt llarg. Però no vull acabar aquest article sense parlar de l'actitud dels ciutadans. A Corea del Sud, quan un alcalde diu: "Quedeu-vos a casa", els ciutadans es queden a casa. I aquí, quan el president del govern  espanyol anuncia -cosa sorprenent- que decretarà l'estat d'alarma, molts irresponsables  se'n van de cap de setmana i/o omplen terrasses i parcs.

Quan passi aquesta crisi, que ho farà, haurem d'exigir responsabilitats, i moltes, començant per alguns epidemiòlegs i altres especialistes que van dir que això era com una grip, que no n'hi havia per tant, que era una barbaritat suspendre el Mobile i un llarg etcètera. Què passa, que els virus tenen un altre color a Corea del Sud? Amb tot, els responsables espanyols i com a descàrrec del que han fet i fan sempre poden dir que els altres països europeus es troben gairebé igual, cosa que va com l'anell al dit aquesta dita espanyola: "Mal de muchos, consuelo de tontos".

Mentrestant, mentre Espanya torna a posar controls a les fronteres, mentre els infectats augmentin un 25% cada dia, mentre Espanya sigui el segon país del món amb més casos nous per dia i mentre Espanya sigui el quart país del món amb més morts pel coronavirus, per favor, siguem responsables i seguim el que ens diguin les autoritats i, encara que ens costi, entenguem i acceptem que, si volem vèncer el coronavirus, el confinament, la higiene de mans i la distància social és imprescindible. Vivim moments d'extraordinària gravetat i transcendència. Actuem amb responsabilitat individual per col·laborar a solucionar un problema col·lectiu i ens en sortirem. Segur!