O bé Pablo Lucas Morillo de la Cueva, o bé el seu suplent, Andrés Martínez Arrieta. Aquests són els noms de les dues úniques persones d’Espanya que tenen la capacitat legal d’autoritzar una operació d’espionatge del CNI. Morillo de la Cueva i Martínez Arrieta són els magistrats del Tribunal Suprem designats per controlar les operacions dels serveis secrets espanyols. Ho llegim en una entrevista del periodista Marc Font, del diari Público, a Andreu Van der Eynde, advocat d’alguns dels dirigents independentistes espiats. Diu Van der Eynde amb relació a aquests jutges: "Són professionals que en pots dir el que vulguis, però és impossible que hagin autoritzat un espionatge massiu a 65 persones -entre les quals hi ha familiars, treballadors de despatx de gabinet o advocats en exercici- durant tant de temps i tantes vegades". La conclusió de l’advocat de Junqueras és que en el Catalangate el CNI ha tirat pel dret. Una operació il·legal d’espionatge massiu a la dissidència política.

Una altra persona que sap de què parla, l’investigador del Citizen Lab Elies Campo, va dir ahir que molt probablement la xifra d’espiats és en realitat molt més gran. Entrevistat per Jordi Basté a RAC1, Campo va explicar que detectar el rastre que deixa Pegasus en el dispositiu espiat és molt més difícil quan el mòbil és Android, i que per això pràcticament tots els casos descoberts són de persones que utilitzen iPhone. Tenint en compte que la quota de mercat del sistema Android a Espanya és del 84% contra un 16% d’iPhone, facin vostès mateixos els números de quines poden ser les dimensions reals del Catalangate.

Fins i tot en la hipòtesi més benevolent per al PSOE –deep state desencadenat fent la seva sense coneixement del govern-, l’escàndol no s’hauria de poder tancar sense conseqüències polítiques concretes. Pedro Sánchez té la sort que en aquest cas la brunete mediàtica de la dreta no està fent sang –els separatistes es mereixen això i més, "circulen"– i això li redueix molt la pressió ambiental a Madrid. Però per contra té l’inconvenient que el cas violenta greument els partits que fins ara li han garantit l’estabilitat parlamentària. L’exigència de responsabilitats depassa ERC i inclou EH Bildu, PNB, PDECat i fins i tot, amb sordina, Podemos. El president espanyol haurà de moure fitxa. Falta veure quina, i si els seus socis de la investidura en tindran prou.

La situació exposa en cru totes les debilitats i les potencials fortaleses de l’estratègia d’ERC a Madrid. Els de Junqueras van justificar la investidura de Sánchez amb una taula de diàleg on se suposava que el govern espanyol estava compromès a parlar del fons del conflicte, però dos anys després no s’ha produït res que puguin vendre com un avenç tangible i concret, encara que sigui modest i parcial. Els indults estan ja políticament amortitzats i l’opinió pública encara no sap ni tan sols quina és la proposta del govern espanyol per resoldre la qüestió catalana.

El PSOE es mostra displicent i perdonavides, i Podemos i Comuns toquen el violí i miren a una altra banda. En aquestes circumstàncies, Pegasus és una pedra de toc bastant definitiva per als republicans. No només el leitmotiv de la legislatura –la taula de diàleg– no progressa, sinó que a sobre es descobreix que, manant el PSOE i Podemos, l’estat espia il·legalment i massiva l’independentisme, i la premsa internacional ho recull amb estupor i fins i tot amb editorials com el del Washington Post. No el Wichita Eagle, no. El Washington Post. És cert que Pere Aragonès ha estat àgil i està liderant institucionalment la indignació catalana, però mostrar-se molt enfadat i insinuar amenaces no serà suficient aquest cop. ERC i els seus aliats bascos tenen força a Madrid per alguna cosa més. L’escàndol és massa greu, i tant el sentit comú com el democràtic diu que hi ha d’haver conseqüències equivalents.