Després de 45 anys des de l’aprovació de la Constitució per referèndum, ja tenim molt assumit que no ha acabat sent aquella gran oportunitat per fixar les bases d’un veritable sistema democràtic. Va néixer amb la il·lusió de molts, va créixer sense pena ni glòria, i ara, nou lustres més tard, podem concloure que ha estat un veritable fiasco. En la sessió plenària del Congrés dels Diputats del 31 d’octubre de l'any 1978, en què es va aprovar el text de la carta magna, els representants dels diversos grups parlamentaris van lloar les virtuts constitucionals. Tots profetitzaven un futur constitucional venturós i consideraven la Constitució com un text que permetria deixar enrere la foscor del franquisme i consolidaria els valors més genuïns de la democràcia. Però la realitat és que, en l'actualitat, l’extrema dreta i el feixisme campen impunement pels carrers, pels mitjans de comunicació i pels parlaments, i que la democràcia espanyola fa aigües per tot arreu.

[noticiadiari]2/266166[/noticiadiari]
En aquella solemne sessió parlamentària de l'octubre hi van intervenir grans personatges polítics, com Xabier Arzalluz, Joan Reventós, Manuel Fraga, Jordi Pujol, Santiago Carrillo o el mateix president de l'executiu espanyol d’aquell moment, Adolfo Suárez. Tots els oradors eren conscients que allò era el tràmit final per aprovar la carta magna a les Corts, ja que s’havia de donar el vistiplau al text definitiu fet per la comissió mixta Congrés-Senat després de resoldre diferències menors entre el text de la cambra baixa i el de l'alta. La defensa de l'escrit definitiu, que va ser aprovat per 326 vots a favor, sis en contra i 13 abstencions, va evidenciar, aquell 1978, un to excessivament vanitós, però com diu la dita, “dels fruits de l’octubre, ningú no en viu”.

Arzalluz, argumentant l’abstenció del PNB, ja advertia aleshores que la regulació de l’autonomia a la Constitució era massa ambigua i que el feia "oscil·lar entre el nostre innat optimisme i el pessimisme de l’experiència històrica". Ara, encara som molt més conscients del nyap constitucional en la regulació de l’organització territorial i de la descentralització d'Espanya. L’Estat de les autonomies continua sent una assignatura pendent que els poders espanyols tenen travessada. 

El socialista Reventós també augurava erròniament que, amb el reconeixement de l’autonomia política de Catalunya, la "nostra nació" tindria "la garantia que el seu dret a autogovernar-se com a poble seria respectat i promogut pel legislador i pels governants de l’Estat". No sé si hauria pensat el mateix després de veure la violència salvatge de la guàrdia civil i de la policia espanyola, orquestrada pels governants de l’Estat, cap a persones que simplement volien anar a votar i exercir el seu dret a l’autodeterminació l'1 d’octubre del 2017.

Fraga era que el que ho tenia més clar. De tota la Constitució, en destacava la importància del segon article, sobre la unitat de la nació espanyola, i recelava del terme "nacionalitats" perquè el considerava incompatible amb la unitat de l'Estat. Estic convençut que l’exministre franquista i fundador d’Alianza Popular s’hauria sentit reconfortat i profundament emocionat sentint les paraules de Carlos Lesmes, com a president del Tribunal Suprem (TS) i del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), en l’acte d’obertura de l’any judicial el setembre de 2017, quan va gosar dir que els valors constitucionals de la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític estaven supeditats a la indissoluble unitat de la nació espanyola.

[noticiadiari]2/266170[/noticiadiari]
Amb una fe il·lusa, Pujol, com a representant del grup Minoria Catalana, afirmava: "Amb el gran instrument de la carta magna aconseguirem consolidar la democràcia i anar endavant en el camí de la justícia". Però poc s’imaginava que, anys més tard, aquesta justícia, amb la inestimable col·laboració de les clavegueres de l’Estat, el defensaria, quan convingués, i el posaria contra les cordes quan fes nosa. El lawfare ha estat pràctica habitual, i ni la Constitució ni els seus intèrprets han fet res per aturar tota mena d’abusos dels drets fonamentals per part d’una oligarquia judicial polititzada.

El comunista Carrillo, abans de ser aprovat el text per referèndum, ja demanava que "el poble, en qualsevol moment, quan la Constitució estigui rodada, la canviï per fer-la millor, més adequada a les circumstàncies polítiques, socials i econòmiques". Però el cert és que després de gairebé mig segle de rodatge, ningú s’atreveix a tocar ni una coma d’un text que demana a crits una reforma profunda i fugir del fonamentalisme constitucional.

El president Suárez, conscient de la debilitat de la carta magna, tenia molt clar quins eren els pilars que havien de garantir les essències pàtries: la "funció medul·lar de les Forces Armades", el "sentit del deure del Joan Carles I" i el que ell qualificava de "baluard de la llibertat", que era "la independència real i efectiva del poder judicial respecte dels altres poders de l’Estat". Segur que quan l'aleshores president espanyol en aquell discurs clamava per "infondre una mística necessàriament arrelada en la consciència i en l’orgull de ser espanyol", pensava en el rol preeminent que jugarien l'exèrcit, els jutges i la monarquia en la preservació de l’espanyolisme més ranci.

En definitiva, moltes paraules buides, molts conceptes eteris, moltes proclames il·lusòries, molta fastuositat parlamentària i molta pompa constitucional, per acabar tenint una Constitució fake que no ha permès enterrar l'estat profund dictatorial ni assentar les bases d’una democràcia plena.