Som nerviosets de mena. L’angoixa ens acompanya. I les xarxes socials i les aplicacions ens reforcen l’ànsia per l’últim minut. Refrescar el Twitter per saber què passa en cada moment. Mirar i remirar Instagram per si hi ha alguna novetat. Per sort, no tinc TikTok. Però això dels tics blaus de WhatsApp i haver de comprovar cada segon si t’han llegit o no, tampoc és saludable. L’addicció d’estar al corrent de tot. La immediatesa de la notícia. El minut a minut dels resultats de futbol. La compra per internet que la vols per ara i el sopar de Glovo que m’arribi de pressa i calentet. Tot acabat de fer i sense esperes. Si es tracta d’un mateix, que corrin els altres. Si ets tu que li poses morro ja és una altra cosa.
L’última hora que ens enganxa, i la que alguns practiquen sense miraments quan surten de casa. Els que esperen anar al metge d’urgències i a la nit quan porten refredats quatre dies. Els que pregunten a la botiga si ja han tancat quan veuen la reixa a mig baixar i els llums apagats. Els que topen a la finestra del bus quan ja els hi ha passat pel davant. A sobre que van tard, demanen que els atenguin. Però si tanqueu a les nou i encara queda un minut! Tots indignats. I a sobre, ens sentim ofesos quan ens miren amb mala cara. Que no ens responguin malament si som nosaltres els que anem tard. Catifa vermella quan entrem al restaurant deu minuts abans que tanquin la cuina. Que ens facin l’onada i un gran somriure quan ja ha començat la funció.
Anar d’enfeinat per la vida. De tenir més pressa i drets que la resta. De menysprear la feina dels altres. D’oblidar que el respecte comença per respectar els horaris. Que si jo no vull correus fora del meu horari laboral, l’altre no em té per què atendre a l’últim minut quan hi he pogut anar durant tot el dia. I també es tracta d’entendre que darrere de cada treballador hi ha un negoci. I que tots obren la paradeta per guanyar diners. No entenc l’enrenou perquè un bar de la Barceloneta cobri les consumicions en relació amb el temps que ocupis taula i cadira. Com tampoc els que s’esgarrifen quan han de pagar per avançat per reservar una taula en un restaurant.
Són les conseqüències de l’abús. De la cara dura que hi posen alguns. Els que van al bar a passar la tarda i consumeixen una aigua. Els que demanen un suc i aprofiten per llegir la novel·la. Com si no hi hagués bancs i biblioteques. És pensar que la taula és teva i mentrestant fotre-te’n dels que estan esperant per poder seure. Ni la cadira és teva ni ningú t’ha de pagar la teva patxorra. Com tampoc han d’estar patint perquè reservis al seu restaurant i no et presentis sense avisar. Ni que tinguis la decència de fer una trucada per dir que vas tard. Els teus imprevistos tenen un cost. La teva última hora, no l’han de pagar els altres. I si vius la vida nervioset o amb molta barra accepta, almenys, que et fotin un moc.