Un dia del mes de juliol, de fa ja molts anys. Però no prou per haver-ho oblidat. Vacances a l’institut i una calorada de por. Devien ser les tres de la tarda. Una amiga i jo agafem les bicicletes i decidim fer una excursió a un poble de la vora. Són només 16 quilòmetres. Els 16 quilòmetres de tornada més llargs de la meva vida i una fòbia a aquest estrany aparell de dues rodes que m’ha perseguit per sempre. Deshidratades, sense mòbils, i amb les llàgrimes als ulls. Esgotades, vam haver d’emprendre el camí de retorn a peu i carregant la bici. Un trajecte etern. La inconsciència i el desconeixement dels meus límits. Pensar en l’anada i no en la tornada. Tampoc en el desnivell. Si ho fan els del Tour de França, també ho puc fer jo. Si faig esport, si estic en forma. Si ho arribo a saber em quedo a casa.

Ni bici ni córrer. Em cansa i m’avorreix. Més bé, ni ho suporto ni li veig el sentit. Potser per això el que fan els ciclistes professionals em sembla entre una heroïcitat i un mata persones. Potser per això quan veig gent corrent pel passeig de Gràcia ho trobo entre un acte de fe i l’expressió màxima de l’anomenat ‘postureig’. Els primers s’hi dediquen. S’entrenen cada dia. Segueixen una dieta. Es fan proves mèdiques que els avisen dels seus límits. I, bàsicament, viuen d’això. Els segons, els aficionats, una mica de tot i alguns de res. I la majoria amb aquell pensament que deia abans. Jo puc amb tot. Jo puc una mica més. Els vídeos de YouTube i les aplicacions del mòbil. El rellotge que carrega el diable i les millors sabatilles del mercat. I el dorsal a casa que els recorda que ells també van fer una marató.

Les del cap de setmana passat eren mitges maratons, que no vol dir menys exigents. Per a mi, una autèntica barbaritat i cap enveja. A Madrid i a Eivissa. Una festa de l’esport que no va acabar bé. Un mort, un altre jove en estat crític i desenes de persones ateses pels serveis mèdics. Dues aturades cardíaques, lesions, marejos, cops de calor i símptomes de deshidratació. Centenars de persones que van descobrir allà mateix quines són les seves capacitats físiques. Que segur que abans havien entrenat fort i que seguien un pla d’alimentació, però que no eren conscients que el seu cos diria prou. Perquè no tots som iguals. Ni som màquines ni som superherois. Ni tots estem preparats per posar el nostre cos al límit.

Són les conseqüències de la febrada generalitzada pel món ‘healthy’. Cuida’t, per dins i per fora. Si fas exercici, viuràs més anys. Fer esport cada dia va bé per la salut mental. I sí, perquè mentre et deixes la pell a deu quilòmetres per hora no penses en res més que en arribar a la meta. Els maleïts missatges motivacionals. Tu pots amb tot. Comptar passos i descomptar calories. Sumar abdominals i restar greix. Mirar-se al mirall buscant l’autoestima que no has tingut mai. Penjar la foto a xarxes del cos que coneixes més per fora que per dintre i que per prevenció i per evitar disgustos tots hauríem de revisar a fons abans de posar-lo a prova. Anem amb compte que de voler ser tan saludables no acabem posant en risc la nostra salut. I aquella frase tan certa. El cos té memòria.