Qui més qui menys en aquest país s’ha doctorat en indignalogia.  Els mitjans de comunicació d’aquest país –la majoria i sobretot, els públics- es van abocar des del primer dia sobre el moviment del 15-M amb un entusiasme de confrare portaestendard. Deixant de costat la distància necessària des de la qual s’ha de pretendre informar –que és inútil reclamar per sota del darrer paral·lel anglosaxó-, tanta informació ha inflat i ha sobrevalorat el moviment. Per calcular-ne la importància real n’hi ha prou fent una ullada als textos de tres dels seus referents: l’internacional  –Stéphane Hessel-, l’espanyol –Federico Mayor Zaragoza- i el català –Arcadi Oliveras-. Textos és dir-ne massa; més aviat, pamflets. I pamflets amb una gràcia molt reduïda. D’un gruix d’orella de ratpenat. Allà hi ha la crítica global contra el sistema. I cap aportació. Si en fan, fa riure.

Amb aquest bagatge teòric, l’onada indignada ha estat un moviment epilèptic. Una convulsió puntual i irada contra les penes del món i els excessos del sistema. Una rabieta perpetrada des de moltes sensibilitats sovint contradictòries. Si Woody Allen volia acabar d’una vegada per totes amb la cultura, n’hi ha que volen acabar per sempre amb la injustícia, els rics o el sistema. La diferència és que Allen en realitat ha enriquit la cultura i que el sistema no ha millorat amb la protesta indignada.

Ara fa un any del 15-M i la congregació mariana ho celebrarà amb manifestacions i concentracions.  Això no fa mal a ningú. Esbravar-se en aquesta part del món és gratis i un deure social per evitar desgràcies més grosses. Dit això, els més responsables del moviment haurien de fer una reflexió. En realitat, una part enorme dels manifestants i concentrats –la majoria brutal- només exigeixen no patir més i tornar als bons moments. Als moments en què podien demanar una hipoteca i vivien amb uns luxes insospitats fa només tres dècades. La democratització de l’aspirina, de l’automòbil, de la feina domèstica, del turisme i de les comunicacions ens ha fet molt més lliures i feliços. Però també pecar d’excés. O d’enfitament. Ara cal reconduir tanta alegria. Es pot fer protestant o es pot meditar a què cal renunciar perquè la majoria continuï vivint com abans només vivia la minoria. És una tria que demana maduresa.