El passat 16 de març, el Col·legi de Periodistes va acollir la taula rodona “Les dades obertes i la transparència, per a qui?”. Entre les conclusions es destacà el poc ús dels portals, tant de transparència com de dades obertes, que en fa la ciutadania i, molt especialment, l’incipient periodisme de dades. Es va apuntar també la necessitat de captivar el ciutadà, defugint les nombroses traves tècniques i reglamentàries, emprant una terminologia més comprensible i, sobretot, evitant la formació d’una segona escletxa digital. La visió de fons, per tant, era la d’un dret d’accés infrautilitzat per la ciutadania, quelcom que mina la capacitat de fiscalitzar les administracions mitjançant la rendició de comptes.

Permeteu-me la provocació, però dir que a Catalunya s’infrautilitza el dret d’accés a la informació pública entra en la categoria de les fake news. Segons les dades del Departament de Cultura, el 2013 l’estructura arxivística del país va atendre un milió sis-centes mil nou-centes setanta-vuit sol·licituds de consulta d’informació, mentre que el 2015 han estat dos milions quatre-centes setanta-vuit mil vuit-centes set: un augment del cinquanta per cent, tot coincidint amb el pitjor període de desinversió econòmica i menyspreu polític en arxius i gestió documental de la nostra història recent. 

A aquesta quantitat, per ser rigorosos, cal afegir les dues-centes noranta-dues sol·licituds registrades per la Generalitat seguint el procediment específic fixat per la llei de transparència durant els sis mesos de vigència. Aquell any, per tant, a Catalunya es van fer 2.479.099 sol·licituds d’accés a la informació pública: és a dir, 206.591 sol·licituds al mes o 6.792 al dia. Atesa la xifra, es pot encara mantenir el tòpic que la ciutadania fa poc ús de les dades de l’administració? O, més aviat, hauríem de començar a preguntar-nos per què preval aquesta narrativa tàcita en matèria de transparència que obvia el principal mecanisme d’accés a la informació pública del país? La ciutadania, ho hem vist, exerceix el seu dret de forma massiva. Què falla perquè no ho faci també el periodisme?

Justament, Karma Peiró publicava també fa uns dies l’article “Desinformació i falta de control”, on es feia ressò del missatge enviat per Tim Berners-Lee amb motiu del vint-i-vuitè aniversari de la web alertant de les tres principals amenaces amb què s’enfronta: la pèrdua del control sobre les dades personals, la desinformació i la propaganda política. Sembla evident que, tant pel que fa a la transparència com pel que fa als perills denunciats per Berners-Lee, el periodisme i, en concret, el periodisme de dades hi té un paper principal. 

Ara bé, per assolir-lo caldrà que des del mateix sector hom plantegi quina ha de ser la seva funció principal: generar narratives que recolzin uns o altres interessos polítics perquè esdevinguin hegemònics o col·laborar en l’accés universal a la informació pública perquè la ciutadania disposi de materials fiables a l’hora d’exigir la rendició de comptes de l’administració. És a dir, passar del periodisme de filtració al periodisme de traçabilitat.

I no és una disjuntiva menor en el marc d’una societat on ningú no pot monopolitzar ni controlar el conjunt de canals i mitjans de comunicació, on la informació, de fet, els transcendeix. Justament per això, al meu entendre, la vàlua del periodisme de dades no ha de ser la de generar consens, apostant doncs per una versió 2.0 de l’intel·lectual orgànic gramscià, sinó la d’ajudar a fixar el context: alfabetitzar en informació pública la ciutadania davant la triple amenaça detectada pel creador d’Internet.

No ens cansarem de reclamar-ho: “De l’aliança entre arxivística i periodisme, les professions que treballem en els dos extrems de la informació pública, només se’n pot derivar una clara millora en la qualitat democràtica de la societat. Si a la capacitat narrativa i a l’abast de difusió de les eines periodístiques hi afegim la garantia de context i autenticitat de la documentació d’arxiu, tindrem una ciutadania ben informada, amb accés fiable i amigable a dades originals que li permetin reflexionar per compte propi i establir així tan autònomament com sigui possible el seu relat sobre la gestió del fet públic”. Datificar els tradicionals instruments de tractament arxivístic (quadres de classificació, catàlegs, inventaris, guies, etc.) per convertir-los en potents eines de divulgació gràcies a les tècniques d’anàlisi i visualització del periodisme de dades. 

Arxivitzar les peces informatives o articles d’opinió, perquè enllacin a la documentació original i, encara més important, al seu context de creació. La transició digital d’ambdós sectors de ben segur permet generar nous models comunicatius, tant pel que fa a la difusió com pel que fa a la reutilització de la informació pública. Ara només cal creure-hi i cooperar per fer-ho possible mitjançant el mutu reconeixement d’interlocució i l’intercanvi profitós d’experteses. A partir d’aquí, segur que es teixiran projectes que la voluntat política no podrà rebutjar.