El procés no ens deixa veure el bosc. Embadalits i gairebé abduïts per relats fantasiosos, no acabem d’adonar-nos de la mutació profunda que té lloc davant nostre.

El procés i la seva literatura i retòrica ha eclipsat si no impedit qualsevol altre debat que no sigui el de la independència, la república i/o l’autodeterminació.

Si no ho evitem, quan el procés acabi, serem víctimes de dues depressions: no haurem arribat a cap república on els carrers seran sempre nostres i el país que trobarem no el coneixerem, entre altres coses, perquè el periodisme, en general, té moltes dificultats per fer el que li correspon. Algunes vegades per desídia, unes altres per militància i unes altres per "prudència".

Vivim moments de frases curtes. De sentències, de respostes de bar a problemes extraordinàriament complexos. El bar s’institucionalitza quan esdevé programa electoral i, aleshores, el populisme arrasa.

Les respostes de bar institucionalitzades porten a Jair Bolsonaro, per exemple, que des de l’1 de gener presideix el Brasil. Un ultradretà com a president del país amb més població de Sud-Amèrica, més de 200 milions de persones. 58 milions de persones van comprar el seu discurs d’odi a l’altre. Milions de persones ho havien fet abans amb Trump i amb Salvini.

A Espanya, ha aparegut un fenomen semblant totalment inesperat per les enquestes i politicòlegs diversos. Fins ara, es deia que Espanya era una excepció pel que fa al creixement de la ultradreta. Però el 2 de desembre ho va deixar de ser. Vox, un partit minoritari, extraparlamentari, ultradretà i nacional populista espanyol, va passar de tenir 18 mil vots a Andalusia a tenir-ne 395 mil. De zero diputats al Parlament andalús a tenir-ne 12. I a partir d’aquí, tot són esquinçades de vestidures, sobretot per part de l’esquerra, una esquerra que la primera cosa que hauria de fer és analitzar el perquè de la seva sagnia de vots.

Farem bé si intentem aprendre dels nostres veïns, que fa temps que se les tenen amb les opcions de l’odi. D’ells podem aprendre, per exemple, que el que s’han de combatre són les idees i assenyalar les mentides i mai, mai, les persones que se les creuen. Però molt em temo que aquí els mitjans, amb el seu frenesí per convertir la política en espectacle, acabin portant Vox a tenir molta més representació parlamentària en altres CCAA i, fins i tot, al Congrés. També podríem aprendre dels nostres veïns que els valors democràtics no estan en venda i actuar en conseqüència. Però què es pot esperar dels que durant totes les hores del dia atien l’odi a l’immigrant i demanen l’aplicació indefinida del 155?

Aquesta primavera, si no hi ha eleccions generals abans, podríem tenir sorpreses majúscules en les eleccions al Parlament europeu, en les municipals i en algunes CCAA. La construcció de relats fantasiosos i la propagació de mentides tenen les seves conseqüències. A Catalunya ho sabem molt bé això, encara que n’hi ha que continuen sent crèduls i atorguen validesa a qualsevol ocurrència que els arriba pel WhatsApp.

Trump, Salvini, Bolsonaro, Vox i tots els que formen part del club de l’odi, de la xenofòbia i del rebuig a la pluralitat, utilitzen les xarxes socials com a eines principals de la seva estratègia. Al mateix temps, aparten la ciutadania dels mitjans tradicionals que acusen de mentir. Steve Bannon, un mestre de l’agitació populista, l’excap de campanya de Trump i ex estratega en cap de la Casa Blanca, és al darrere dels ultraconservadors europeus amb el seu The Movement.

Avui, per exemple, té més seguidors Vox a Instagram que Podem o el Partit Popular o el PSOE. Alguns van riure molt amb el seu vídeo dels cavalls. Quan van saber els resultats de les eleccions del dia 2, ja no van riure tant.

La intoxicació mediàtica, sobretot la que es propaga a través de grups en xarxes socials, és una forma de "hackejar" el nostre cervell, de "hackejar-nos", com defensa l’historiador israelià Yuval Noah Harari. I, si volem evitar-ho, caldrà que tinguem un tallafocs.

Com diu Noah Harari, hi ha algoritmes que poden dir-te si ja estàs predisposat contra els immigrants, per exemple. A partir d’aquí, ja et tenen, se’t van facilitant informacions per portar-te a votar opcions determinades.

De moment, "els pirates" es dediquen a veure què fem a Internet, però d’aquí a uns anys, els sensors biomètrics podrien dir-los, a governs, empreses, partits..., què passa en el nostre interior.

Tot això sembla ciència ficció, però no ho és. El nacional populisme ho ha après ràpid. Per això, el periodisme és més important que mai. Conjurem-nos contra les mentides. Serà el primer tallafocs.