En quin sentit podem dir que l'emergència sanitària provocada per la Covid-19 és disruptiva? En primer lloc, perquè la necessitat de limitar dràsticament les relacions i els intercanvis socials presencials, localment i globalment provoca una paralització abrupta i temporal de sectors sencers de l'economia amb la conseqüència d'una davallada inèdita del PIB de les economies més desenvolupades i connectades, i l'arrossegament de l'economia mundial a un escenari depressiu. L'emergència sanitària esdevé crisi econòmica i social.

I també perquè aquesta situació, imprevista i imprevisible, posa al límit la capacitat de resistència dels serveis bàsics essencials (sanitat, educació, benestar social, cultura). En el cas de Catalunya i el sud d'Europa, aquesta emergència social irromp quan encara no s'havien acabat de revertir els efectes socialment negatius de la crisi financera del 2008. I encara podem afegir el fet que les incerteses sobre la pandèmia i el confinament de la població han alterat de soca-rel la quotidianitat provocant inseguretats i angoixes encara més intenses que les pròpies d'una crisi econòmica convencional.

Som al bell mig d'una emergència social que està provocant un estrès social i institucional inèdit. La pandèmia global del coronavirus està tibant al límit totes les costures dels serveis públics bàsics i sotmetent a un rigorós examen el sistema polític i cultural-comunicatiu. Un examen al qual les societats i països arriben amb graus dispars de preparació. Des del punt de vista de l'imaginari social aquesta emergència social fa que la percepció d'interrupció sobtada del temps social es barregi de manera paradoxal amb la sensació de provisionalitat i caducitat d'unes polítiques públiques que han desprotegit la població. El temps viscut s'atura, però la necessitat de canvis socials s'accelera.

Quines respostes s'estan donant en el nostre entorn més immediat? La UE no està sent capaç de definir una resposta conjunta a la crisi. La resposta que correspondria a un actor rellevant en l'escenari global. Novament, polítiques de la UE es quedaran a mig camí: s'evitarà el naufragi col·lectiu sense trobar una fórmula de veritable integració basada en un projecte cultural, econòmic i polític compartit. El mal menor com a òptim relatiu.

El Regne d'Espanya també s'ha vist sorprès per l'emergència sanitària en mig d'una crisi sistèmica (territorial, de model econòmic, de legitimitat política...). La gestió de l'emergència sanitària ha posat al descobert bona part de les mancances enquistades pel règim del 78. La improvisació inicial, el recurs recurrent i oportunista a les fórmules recentralitzadores i jacobines, la retòrica i l'estètica militaristes i la timidesa en la mobilització massiva de recursos econòmics en són la prova. En contra del que diuen alguns analistes, no sembla que el projecte de l'estat-nació espanyol hagi de sortir reforçat d'aquesta prova d'estrès.

Però a Catalunya, també ens ha agafat amb el pas canviat. A les estretors cròniques del finançament de l'autogovern es van sumar les polítiques del "fer més amb menys" amb la que es va pretendre justificar un aprimament irresponsable de la musculatura dels serveis públics bàsics (sanitat, assistència social, cultura, educació). Els intents de redreçament dels darrers anys no han pogut revertir la situació definida en el bienni 2010-2012. Avui paguem la factura.

A això cal afegir-hi la fragilitat de la governança de Catalunya després d'haver allargat de forma incomprensible la interinitat imposada per l'aplicació autoritària del 155. Una fragilitat expressada de forma crua quan només dos mesos abans de la declaració de l'estat d'alarma per part del govern central, el president Torra va donar per liquidada la legislatura amb la invocació inconcreta i retòrica de manca de lleialtat del soci de la coalició. Així doncs, un govern insòlitament posat en temps de pròrroga pel seu president ha hagut de fer front a la major emergència social en molts anys. La topada entre el tacticisme i la dura realitat ha estat colossal.

Tot i això, és imperatiu donar resposta a l'emergència i gestionar la reconstrucció del país. I fer-ho definint fórmules radicalment diferents a les aplicades per superar la crisi financera del 2008. No hi ha altra via que prioritzar el rescat de les persones al rescat del poder financer o els oligopolis, definint noves fórmules i noves eines: des de la renda mínima universal a nous models i noves formes impositives. Cal avançar cap a un nou contracte social.

Es vulgui veure o no, l'emergència social està alterant fortament l'agenda política catalana posant damunt la taula la prioritat de la dimensió social de les polítiques públiques. A Catalunya ja no queda gaire marge per viure de la gesticulació simbòlica. S'acaba el temps per al teatre d'ombres xineses. S'ha obert un temps en el qual la veritable èpica és el rescat de les persones i la reconstrucció del país.

Com? Definint i aplicant polítiques republicanes inclusives i socialment avançades. Significa això que cal deixar de banda la reivindicació de plena sobirania? Tot el contrari. Al cap i a la fi, no hi ha cap forma d'atansar-se a l'objectiu de la República que no passi per l'aplicació de polítiques republicanes orientades a reforçar el benestar, la cohesió i la solidaritat de la societat catalana. El repte és formidable, però ineludible.