Segurament, allò que més ha irritat la justícia espanyola, en la decisió del tribunal de Slesvig-Holstein de no atendre la seva petició d’extradició de Puigdemont per sedició i rebel·lió, ha estat la condició “regional” del tribunal en qüestió, talment com si el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya hagués respost, de la mateixa manera, una petició de la justícia federal alemanya. Amb la seva visió nacionalimperial de la realitat política, els sembla una situació del tot incomprensible. En realitat, aquesta reacció primària deixa al descobert, entre altres coses, una notable indigència cultural i informativa pel que fa a la realitat de la República Federal Alemanya i a la seva història. Slesvig-Holstein no és cap regió, sinó un estat d’aquesta República. Exactament, doncs, allò que el poble de Catalunya va votar que volia ser, el 2 d’agost de 1931 amb l’Estatut de Núria, i un 99,45% de vots favorables: “Catalunya és un Estat autònom dintre la República espanyola”.

Slesvig-Holstein, el més septentrional dels 16 estats alemanys federats i aspiració tradicional de la corona danesa, fou incorporat a Prússia, amb la victòria d’aquesta sobre Dinamarca, arran de la guerra de 1866. Aquest territori, en tot o en part, va pertànyer a Dinamarca o a Alemanya, o bé va situar-se al marge de la sobirania d’ambdós, en diferents moments de la història. Amb la derrota alemanya a la I Guerra Mundial -en el context dels 10 punts del president Wilson sobre el dret a l’autodeterminació de les nacionalitats i en el marc del Tractat de Versalles-, es produí un referèndum entre la població per tal que aquesta decidís si volia formar part de Dinamarca o bé d’Alemanya. El nord del territori, amb el 75% dels vots favorables, optà per la reunificació amb Dinamarca, el 10 de febrer de 1920. Quatre mesos després, aquesta zona passà a sobirania danesa i se situà, plenament, sota la seva jurisdicció a tots els efectes. El 14 de març de 1920, la zona centre optà, a la inversa, per continuar a Alemanya, amb el 80% dels vots, mentre el vot prodanès es localitzà a la ciutat de Flensburg, on havien nascut alguns membres de la reialesa danesa i segon port de Dinamarca després de Copenhaguen fins al 1864, així com a l’illa de Föhr. Després de la II Guerra Mundial, a Slesvig-Holstein, hi aparegué un moviment polític prodanès, amb la pretensió última d’incorporar-se a Dinamarca. Els drets de la minoria danesa al sud i alemanya al nord, tanmateix, han estat en general respectats fins a l’actualitat.

Situat al sud de la península de Jutlàndia, que també comparteix amb Dinamarca, que n’ocupa el nord del territori, aquest estat avui alemany constitueix, de fet, des del punt de vista geogràfic, un contínuum territorial amb el país escandinau. De majoria protestant, la Reforma hi arribà cap al 1526 i en molt pocs anys ja hi havia arrelat. Avui l’estat té quatre llengües oficials: alemany, baix alemany, danès i frisó, així com un nombre destacat de persones refugiades o immigrants que hi han trobat acolliment, fugint de les guerres, les dictadures o la misèria. És aquí on van néixer Willy Brandt, canceller alemany en el període 1969-1974; el gran novel·lista i premi Nobel de Literatura, el 1929, Thomas Mann, així com Max Planck, Nobel de Física, el 1918, tots tres protestants.

Slesvig-Holstein és un estat que compta amb la tradició democràtica de decidir el futur col·lectiu a les urnes, en referèndum, i no a cops de porra. Una societat on la diversitat religiosa i lingüística dels seus habitants forma part del paisatge, amb naturalitat, i és vista com una realitat enriquidora, difícilment podia sentir-se identificada, mitjançant el seu poder judicial, amb una tradició inquisitorial, uniformista, al·lèrgica a la diversitat, superba i amb una justícia tan polititzada com l’espanyola i amb una consistència democràtica tan feble. No sé perquè, però diria que el jutge superstar espanyol no ha tingut gaire en consideració ni la història, ni la realitat, ni la cultura de Slesvig-Holstein, abans de fer segons quins passos, que, al capdavall, han esdevingut un ridícul vergonyant.