El veí, el parent o el company de pàdel. Qui més qui menys coneix algú que és mosso d'esquadra o policia local. Persones que més enllà de la seva feina són persones. Com tu i com jo. Amb la seva vida, família i amb qui aniries a fer unes birres. Que han optat per aquesta professió per vocació, per servei als altres o per tenir un sou segur a final de mes. Sigui pel motiu que sigui, una professió que té en essència l'objectiu de protegir-nos dels dolents i de nosaltres mateixos. Un ofici que sovint s'ha menystingut en una societat que tendeix més a jutjar-lo que no pas a posar-se a la seva pell mentre es juga la seva. Aquella feina bruta que ja ens va bé que facin uns altres mentre nosaltres ens rentem les mans.
No és només "el cabró que m'ha posat una multa". Ni tots són Rosa Peral i Albert López. O "els desgraciats que carreguen violentament i gratuïtament quan hi ha manifestacions i desallotjaments". També són aquells que fan controls d'alcoholèmia per evitar que algú que va borratxo ens passi per sobre. Els que persegueixen els malvats i apareixen a Crims perquè van caçar l'assassí. I són els primers que arriben al lloc de l'accident i els que tanquen el cercle picant a la porta d'una casa per comunicar a algú que el seu familiar ha mort. No sé si tots ho podríem fer, no crec que la majoria poguéssim suportar aquesta motxilla.
A qualsevol feina hi ha qui la fa bé, qui la fa malament i qui directament no la fa. No ens agrada que ens posin a tots al mateix sac i molt menys que els altres jutgin com la fem. Als Mossos passem de lloar-los quan fan la vista grossa l'1 d'octubre a detestar-los quan ens enxampen amb un radar ocult. Els aplaudim i els heroïtzem per la seva actuació el fatídic 17 d'agost del 2017 i els trepitgem quan ens busquen les pessigolles. En qüestió de pocs dies i en diferents circumstàncies, hem conegut la brutal pallissa que fa unes setmanes van patir tres policies locals de Salou. A Banyoles, cinc agents van patir ferides quan van ser apedregats per un grup de seixanta persones. En un operatiu antidroga a Argentona i Dosrius els Mossos van ser rebuts amb trets des de l'interior d'un pis. A la prèvia del Barça-Nàpols setze agents ferits.
Si ens pregunten pel que ens preocupa als catalans la seguretat o la seva manca apareix sempre als primers llocs del rànquing. Ens sentim fràgils davant la delinqüència però no ens agrada la policia. La vaga de funcionaris de presons d'aquests dies ens ha servit per recordar-nos que hi ha un sistema penitenciari que el volem ben lluny i que hi ha milers de professionals que se senten insegurs fent la seva feina. Massa sovint els cossos de seguretat han estat utilitzats com a arma política. Massa cops, els governs s'han espolsat la responsabilitat desprestigiant professions que necessitem encara que no ens afavoreixin sempre. Protegir els que ens protegeixen també ha d'estar al rànquing de prioritats a l'hora de fer inversions.
No és només "el cabró que m'ha posat una multa". Ni tots són Rosa Peral i Albert López. O "els desgraciats que carreguen violentament i gratuïtament quan hi ha manifestacions i desallotjaments". També són aquells que fan controls d'alcoholèmia per evitar que algú que va borratxo ens passi per sobre. Els que persegueixen els malvats i apareixen a Crims perquè van caçar l'assassí. I són els primers que arriben al lloc de l'accident i els que tanquen el cercle picant a la porta d'una casa per comunicar a algú que el seu familiar ha mort. No sé si tots ho podríem fer, no crec que la majoria poguéssim suportar aquesta motxilla.
A qualsevol feina hi ha qui la fa bé, qui la fa malament i qui directament no la fa. No ens agrada que ens posin a tots al mateix sac i molt menys que els altres jutgin com la fem. Als Mossos passem de lloar-los quan fan la vista grossa l'1 d'octubre a detestar-los quan ens enxampen amb un radar ocult. Els aplaudim i els heroïtzem per la seva actuació el fatídic 17 d'agost del 2017 i els trepitgem quan ens busquen les pessigolles. En qüestió de pocs dies i en diferents circumstàncies, hem conegut la brutal pallissa que fa unes setmanes van patir tres policies locals de Salou. A Banyoles, cinc agents van patir ferides quan van ser apedregats per un grup de seixanta persones. En un operatiu antidroga a Argentona i Dosrius els Mossos van ser rebuts amb trets des de l'interior d'un pis. A la prèvia del Barça-Nàpols setze agents ferits.
Si ens pregunten pel que ens preocupa als catalans la seguretat o la seva manca apareix sempre als primers llocs del rànquing. Ens sentim fràgils davant la delinqüència però no ens agrada la policia. La vaga de funcionaris de presons d'aquests dies ens ha servit per recordar-nos que hi ha un sistema penitenciari que el volem ben lluny i que hi ha milers de professionals que se senten insegurs fent la seva feina. Massa sovint els cossos de seguretat han estat utilitzats com a arma política. Massa cops, els governs s'han espolsat la responsabilitat desprestigiant professions que necessitem encara que no ens afavoreixin sempre. Protegir els que ens protegeixen també ha d'estar al rànquing de prioritats a l'hora de fer inversions.