Els Jocs Olímpics de Tòquio han tornat a posar en relleu una (altra) discriminació que pateixen les esportistes d'elit: la indumentària. I malgrat que encara són poques, algunes de les atletes ja han començat a alçar la veu. És el cas de les jugadores de la selecció Noruega d'handbol platja que han decidit deixar de jugar en biquini per fer-ho amb una vestimenta esportiva més semblant a la dels companys que competeixen en categoria masculina. Per cert, que han fet el pas sabent que serien multades per part de la federació europea. També han alçat la veu les gimnastes alemanyes que han lluït un mallot de cos sencer per poder realitzar els seus exercicis.
 
Nosaltres volem alçar la veu amb elles. Sobretot perquè hi ha qui ha optat per frivolitzar i menystenir aquestes denúncies, com si la sexualització del cos de les esportistes fos un tema menor. 'Exagerades!', exclamen algunes veus. Són les mateixes opinions que carregades de cinisme es posen les mans al cap quan es fan públiques dades com el creixement d'un 25% de les anorèxies en adolescents a partir del confinament. Ignoren que aquestes dues qüestions tenen molt a veure l'una amb l'altra, i que la construcció d'una idea i d'una imatge de cos "perfecte" o "normatiu" és una feina que el patriarcat fa molt ben feta sempre que en té ocasió. I, és clar, també ho fa a través dels protocols d'indumentària que imposa a les atletes olímpiques.
 
Actrius, models, presentadores de televisió, esportistes d'elit (les que tenen visibilitat pública) i tantes d'altres han d'encaixar dins uns patrons estètics que han estat pensats i dissenyats per agradar i complaure els homes. Com més "sexy" més possibilitats d'èxit comercial. Només cal veure alguns dels titulars de mitjans esportius en referència a algunes de les atletes olímpiques (Aquest article de fa uns dies al Diario Público ho explica molt bé). En realitat, però, és el joc, la tècnica, els coneixements, en definitiva la professió en si mateixa, el que ha de prevaldre per revaloritzar-se precisament per allò que és. Tan senzill que és i tan lluny que en som encara.
 
Aquests cossos 'perfectes' que nosaltres i les nostres filles veiem encara cada dia, a través de les pantalles, se'ns presenten com "la norma", quan en realitat són l'excepció. I això, companyes, genera molta frustració! Des de molt petites, cada cop més aviat, hi ha nenes i també nens que persegueixen un ideal impossible. Mai no mesuraran 1,75m, ni pesaran 45 quilos i els miralls en què es miren no tenen els efectes màgics del Photoshop, que elimina qualsevol mena d'imperfecció. És una pressió estètica col·lectiva altíssima, que deriva en trastorns mentals i alimentaris molt greus.

Conscients de fins a quin punt hi estem sotmeses, especialment les persones més joves, alguns països, com França, ja han decidit posar-hi remei amb les famoses lleis "anti-photoshop". Noruega ha anat un pas més enllà i ha aprovat una Llei que prohibeix a les 'influencers' retocar les seves imatges.

Ha arribat l'hora de combatre aquesta imatge utòpica i pràcticament inexistent. Ha arribat l'hora de lluitar amb totes les nostres forces des de qualsevol dels àmbits: des de la responsabilitat pública, empresarial, a títol individual... per dir que ja n'hi ha prou. I alçar la veu, doncs, per dir que els nostres cossos són imperfectament perfectes. I que cap protocol de vestimenta esportiva, cap programa de retoc d'imatges, cap programa de televisió, cap filtre d'Instagram, pot seguir atacant amb impunitat la nostra vida, la nostra autoestima, la nostra manera de ser. Ni la nostra ni, encara menys, la de les nostres filles.