Creiem en Europa?
«S'utilitza Europa com a mitjà i no com a finalitat. És comprensible, sí, però abona la idea que la UE no ens la prenem seriosament encara»
ARA A PORTADA
-
-
«Si no afecta els interessos financers de la UE, el TJUE no pot qüestionar l'amnistia» Bernat Surroca Albet
-
Educació al punt de mira: sindicats, docents i oposició reclamen mesures pel fiasco del procés d'adjudicació Neus Climent
-
-
Un còctel amb Màrius Serra: «M'agradaria saber com seria ara el meu fill mort als nou anys» Irene Montagut
La casualitat ha fet que la campanya de la macroelecció del 26 de maig coincideixi amb el Dia d'Europa. Només per això n'hem sentit a parlar. Bé, per això i perquè, gairebé per força, els informatius en parlen, i reflexionen, cada any, sobre la importància de la Unió i tot això.
Però el fet és que Europa, la pertinença a Europa, desperta entre la ciutadania un interès inversament proporcional a com se n'omplen la boca les autoritats. Normal, si elles mateixes són les que no confirmen amb els actes el que afirmen amb els mots. De sempre, les eleccions al Parlament Europeu han estat el recurs per col·locar polítics a mig jubilar o incòmodes pels motius que siguin. Gosaria dir que fins i tot ara, quan els dos principals partits independentistes hi envien els caps de files, Oriol Junqueras i Carles Puigdemont, no pensen tant en la construcció europea com en evidenciar l'anomalia de la situació catalana: s'utilitza Europa com a mitjà i no com a finalitat. És comprensible, sí, però abona la idea que la UE no ens la prenem seriosament encara.
I, malgrat tot, és clar que una confederació europea té molts avantatges, en matèria econòmica, de política exterior, de solidaritat social... Només s'han de posar en pràctica, i no és ben bé el que ha passat fins ara. La Unió ha semblat més una tertúlia desordenada on cadascú hi va a dir la seva, a reclamar més que a aportar, i on els més forts i cridaners imposen el seu discurs als altres. Sobretot això. Si Grècia no segueix el carril principal, se'l castiga amb duresa, però si els incomplidors són Alemanya o França, es canvien les regles. Això no fa europeus.
Europa pot servir-nos per viure millor? Sí, però ha de corregir el rumb. Si no, es fa difícil veure-ho. El més feridor és veure que els arguments més potents per defensar la Unió són a la contra: sortir-ne és pitjor, el caos del Brexit, o la por que fa llegir la llista de partits euroescèptics.
Perquè Europa deixi de tenir la imatge d'una bastida gegantina que fingeix sostenir-nos però ens sembla que més aviat ens fa nosa fa falta un gir polític. De debò i no de discurs de celebració. Entenent, pel que veiem, que el gir no és fugir-ne sinó canviar-la des de dins, de moment ens hem de creure les eleccions europees. I votar pensant com hauria de ser aquesta confederació perquè, d'alguna manera, comencés a generar una cosa similar a una consciència nacional.
Però el fet és que Europa, la pertinença a Europa, desperta entre la ciutadania un interès inversament proporcional a com se n'omplen la boca les autoritats. Normal, si elles mateixes són les que no confirmen amb els actes el que afirmen amb els mots. De sempre, les eleccions al Parlament Europeu han estat el recurs per col·locar polítics a mig jubilar o incòmodes pels motius que siguin. Gosaria dir que fins i tot ara, quan els dos principals partits independentistes hi envien els caps de files, Oriol Junqueras i Carles Puigdemont, no pensen tant en la construcció europea com en evidenciar l'anomalia de la situació catalana: s'utilitza Europa com a mitjà i no com a finalitat. És comprensible, sí, però abona la idea que la UE no ens la prenem seriosament encara.
I, malgrat tot, és clar que una confederació europea té molts avantatges, en matèria econòmica, de política exterior, de solidaritat social... Només s'han de posar en pràctica, i no és ben bé el que ha passat fins ara. La Unió ha semblat més una tertúlia desordenada on cadascú hi va a dir la seva, a reclamar més que a aportar, i on els més forts i cridaners imposen el seu discurs als altres. Sobretot això. Si Grècia no segueix el carril principal, se'l castiga amb duresa, però si els incomplidors són Alemanya o França, es canvien les regles. Això no fa europeus.
Europa pot servir-nos per viure millor? Sí, però ha de corregir el rumb. Si no, es fa difícil veure-ho. El més feridor és veure que els arguments més potents per defensar la Unió són a la contra: sortir-ne és pitjor, el caos del Brexit, o la por que fa llegir la llista de partits euroescèptics.
Perquè Europa deixi de tenir la imatge d'una bastida gegantina que fingeix sostenir-nos però ens sembla que més aviat ens fa nosa fa falta un gir polític. De debò i no de discurs de celebració. Entenent, pel que veiem, que el gir no és fugir-ne sinó canviar-la des de dins, de moment ens hem de creure les eleccions europees. I votar pensant com hauria de ser aquesta confederació perquè, d'alguna manera, comencés a generar una cosa similar a una consciència nacional.
Periodista i guionista. Vaig néixer a Barcelona l’any 1963. Llicenciat en Periodisme i Història. He estat molts anys dedicat a la informació política, i ara en fa uns quants que va començar a parodiar-la a programes com Minoria Absoluta o Polònia. He treballat a diferents mitjans de comunicació, i ha escrit llibres com ERC: La llarga marxa o Sóc perico, i què!.
close
Alta Newsletter
close
Iniciar sessió
No tens compte a Nació?
Crea'n un gratis
close
Crear compte
Periodisme en català, gràcies a una comunitat de gent com tu
Recuperar contrasenya
Introdueix l’adreça de correu electrònic amb la qual accedeixes habitualment i t’enviarem una nova clau d’accés.