Res m'ha servit més de lliçó de vida com la maternitat. Per exemple, per aprendre a posar en valor la tasca dels milers de soldats que mantenen dempeus el nostre rovellat estat del benestar, els sanitaris i els mestres. Totes dues professions tenen una cosa en comú amb el periodisme, que són vocacionals. I la trampa de tota vocació és que la línia entre estar motivat o passar-se de frenada i acabar cremat és molt difusa. Perquè, massa sovint, els qui manen abusen d'aquesta passió per la feina. La crisi que ens ha deixat la pandèmia i que la guerra ha rematat ha tibat les costures del sistema i l'any arrenca amb un gener, costerut de sèrie, amb un còctel de vagues a salut i educació.

En el capítol de la sanitat, deia fa uns dies el sindicat de Metges de Catalunya que ara mateix només es garanteix una bona assistència quan un està molt greu o quan està sa. Qui més qui menys ho ha patit en pròpia pell, amb visites programades que amb prou feines duren cinc minuts, esperes eternes per trobar cita, o amb la mala pata de topar amb el pediatre que paga la seva comprensible saturació amb el pacient de torn. L'escenari que s'albira a l'horitzó no és esperançador. En els propers 5 anys s'hauran jubilat 9.000 professionals. I al ritme que es cobreixen les places, el forat a finals d'aquesta dècada pot ser inassumible. Fa temps que el sector avisa, calen més recursos, més facultatius i alliberar-los de paperassa. Tot això, la societat ho pateix. Set de cada deu catalans considera que la sanitat no funciona com hauria. Tres de cada quatre creu que està infrafinançada. Això segons l'enquesta que van publicar aquest dilluns La Ser i el País. 

En el cas del sindicat majoritari de mestres, a la motxilla segueix la carpeta d'una reivindicació troncal, revertir les retallades. Disculpes anticipades a tots els qui puguin sentir-se al·ludits per la confessió que ve després d'aquest punt i seguit. Jo era d'aquelles que pensava -i verbalitzava- que la vida de professor és una autèntica ganga. He trigat a adonar-me de fins a quin punt és injust haver-me abonat a aquest mantra, que he repetit més per enveja insana que per veraç. No ha estat fins que els he necessitat que he descobert que suen tinta de la bona, ells, que tenen la transcendental missió de moldejar les persones que acabaran construint la societat ja no del futur, sinó del present. No com una fàbrica de xurros, sinó adaptant el motlle, en la mesura del possible. I això, com en tot a la vida, hi ha qui ho fa amb més o menys traça, amb més o menys ganes.

El curs passat la conselleria va llançar benzina al foc del malestar permanent del professorat amb un anunci -el d'avançar el curs- assenyat en el fons i maldestre en les formes. El resultat de no haver calibrat bé va ser un cicle de vagues que a qui més van perjudicar és als infants i adolescents, en major mesura als més necessitats. Que aquest nou curs arrenqués amb una treva va ser una bona notícia. Que un sol sindicat torni a fer sonar els tambors de guerra després que la conselleria hagi donat part del seu braç a tòrcer és arriscat. Corren el perill de perdre la raó per esgotament. Perquè, al capdavall, vocacionals o no, a aquestes altures de la pel·lícula, de cremats hi estem tots. Cremats i pagar el beure.