Fa uns dies, una amiga molt fan del programa em va enviar una entrevista que l’Helena Garcia Melero va fer a Carles Porta, director de Crims. Els 16 minuts que dura la conversa són una mostra deliciosa de funambulisme català, consistent en revestir de moral allò que a qualsevol altre indret no passaria del mer entreteniment. És important que els catalans busquem sempre raons que ens elevin de la frivolitat i ens allunyin de ser uns simples espanyols.
A l’entrevista, Carles Porta diu que “la gent no és tonta, no vol morbo perquè sí” i té tota la raó. Si Crims el fes Telecinco segur que hi sortirien imatges de cadàvers que a TV3 no surten perquè “ho fem amb molt de respecte”. La gent no vol morbo perquè sí, vol morbo en català una mica refinat, i això està molt bé i fa de país normal, però no cal vestir el xou de consideracions ètiques si tot plegat va d’explicar crims de la manera més groga possible sense posar-hi context ni aprofundir en res que pugui descafeïnar el sensacionalisme.
Quatre exemples ràpids: Contràriament a la imatge que vol vendre el programa, els condemnats per homicidi són només un 0,32% del total de condemnats a l’estat espanyol. Programes com Crims només fan de la violència un espectacle, alhora que contribueixen a generar sensació d’inseguretat (especialment entre les dones). Si les famílies de les víctimes són consultades esporàdicament, les dels delinqüents no són mai tingudes en compte. Persones que han complert condemna i a qui els deu estar constant Déu i ajuda reinserir-se a la societat han de passar pel calvari de la revifalla mediàtica d’un crim pel qual ja han pagat amb escreix, amb tot el que això comporta per al seu entorn i les seves feines segurament precàries i la seva nova vida. No hi surten cadàvers, però la música, la fotografia, generar expectatives a l’espectador per desfer-les tot seguit, etcètera, tot porta a l’espectacle més que no pas al periodisme.
Deia Carles Porta que el programa no busca experts, sinó que busca protagonistes, com si això el convertís en un programa més periodístic. És tot el contrari: si el programa comptés amb criminòlegs, advocades amb perspectiva de gènere, sociòlegs o antropòlegs (com hi havia a vegades a la ràdio) potser estaria més a l’altura de la responsabilitat que es pressuposa d’una televisió pública, però deixaria de tenir tant de morbo.
Com al Joan Burdeus, a mi tampoc no se m’esquincen les vestidures ètiques. No tinc res en contra del consum responsable d’estupefaents. Simplement em sembla que un programa que aborda la criminalitat amb una mirada tan frívola no pot donar-se-les de res que no sigui això: un programa que tracta crims greus frívolament.