Tarda del 2 d'octubre. Catalunya es prepara per a l'aturada general de l'endemà. A aquella hora ja s'intueix que la jornada tindrà transcendència. Tot i que la vaga s'ha preparat a l'esprint, el país s'acabarà paralitzant, indignat per la violència policial del dia del referèndum. Jordi Cuixart vol que el 3 d'octubre sigui la fotografia que tant ha perseguit en els darrers mesos, una instantània en la qual s'hi apleguin també milers ciutadans situats a la perifèria de l'independentisme. Però no les té totes. El preocupa l'actitud recelosa amb la convocatòria de determinats representants sindicals. Els vol convèncer, els necessita convèncer, i li queda poc temps. Parlem per telèfon, una conversa que s'acabarà convertint en una entrevista d'urgència.

Abans d'enregistrar les respostes, Cuixart em parla del patrimoni col·lectiu de l'1 d'octubre, dels cops de porra que ha rebut gent gran als col·legis, de la necessitat de tornar a sortir al carrer per garantir drets bàsics. "Ens han pegat", repeteix per justificar una resposta col·lectiva que apel·li a la dignitat. Falten 14 dies per a la seva declaració a l'Audiència Nacional. Serà l'últim cop que conversarem abans que sigui empresonat.

La dignitat de Jordi Cuixart, vigoritzada en un any de reclusió a Soto del Real i Lledoners, és reivindicada com un dels fars del sobiranisme, que avui se situa lluny del clam transversal d'aquell 3 d'octubre massiu, pel qual tant va treballar el president d'Òmnium. Les discrepàncies partidistes, que han lesionat la majoria parlamentària i han debilitat el Govern, semblen haver situat el procés en un estadi de paràlisi, a l'espera del judici i la posterior sentència, evocada per tots com a punt d'inflexió.

L'independentisme sua per alinear tots els actors, divergents com són els discursos i les estratègies de les entitats, els partits, la presó i l'exili. L'ANC fa ressuscitar la via unilateral, ERC crida a sumar més per fer inevitable un referèndum, a l'espai neoconvergent alerten del perill d'escissions pel ball de sigles i postulats, i costa de fer casar el que pensa Junqueras amb el que propugna Puigdemont, distanciats des dels fets d'octubre. Tot plegat ressona al Govern i el Parlament, condicionats per la llosa de la repressió, variable capital per entendre tanta complexitat. L'independentisme va saber ordenar-se quan perseguia un objectiu clar -celebrar l'1 d'octubre- i pateix per no descarrilar en una legislatura que té com a meta difusa un procés constituent d'escassa concreció.

És en aquest context que la veu de Cuixart emergeix com a antítesi del partidisme. El conjunt de presos i exiliats personifiquen la resistència i la persistència. Tots ells són testimonis del cost de defensar el dret a la manifestació i l'exercici de l'autodeterminació. Però cap com el president d'Òmnium està lliure de càrregues partidistes. Les aspiracions democràtiques del sobiranisme tindran recorregut si triomfa la tesi de Cuixart: confrontar l'Estat i la vulneració de drets fonamentals, cercar l'equilibri just i necessari per assolir la unitat d'acció sense caure en la uniformitat i interpel·lar una majoria més àmplia a partir del concepte d'un sol poble, que també és un horitzó de justícia social. Tot això assumint que potser caldran nous lideratges. Aquesta és la sobirania que revesteix el discurs de Cuixart, aquest és el camí a resseguir, ara i després de la sentència.