Són interessants aquestes paraules que serveixen per fer callar la boca de qui diu coses que no t'agraden. Què faríem, sense elles? Però qualificatius com "feixista", "masclista" o "racista" han anat perdent pistonada des que es fan servir a l'engròs, i avancen com trens a la nit altres mots delicats, adequats per llançar-los pel cap de l'interlocutor antipàtic per tal que faci el favor de callar i abaixar el cap.

Ara, un dels que més es fan anar és "cunyat", ideal per tancar una conversa que va en una direcció poc favorable als teus interessos. Què pots fer quan et sents acorralat en un front dialèctic, quan observes que t'estan guanyant, o fent trontollar, o que es passen la teva ideologia per l'arc del triomf i t'etziben una argumentació que et sembla marciana i que està a punt de fer-te esclatar el cap? Molt fàcil: "això que dius és pur cunyadisme! Cunyat, que ets un cunyat!". I llestos. L'altre es queda immediatament reduït a xarlatà de barraca, expulsat de l'àgora on dialoguen les persones cultes i modernes, les que parlen de relats, marcs mentals, zones de confort, finestres d'oportunitat i conductes disruptives.

Una variant del "cunyat" és el "tribuner", un altre desqualificatiu molt útil perquè quan titlles algú d'aquesta manera immediatament esdevé als ulls de tothom un ruc amb orelleres, un paràsit que es mira la vida des del sofà i que no toca ni quarts ni hores. "Tribuner" és perfecte perquè et priva d'entrar en matèria, de posar a prova els teus arguments i de debatre pros i contres. No t'agrada la seva opinió? "Tribuner!" i avall.

I hi ha una altra forma igualment genèrica però dedicada al conjunt de la ciutadania masculina, que és el "mansplaining", acusació en principi destinada als homes que expliquen coses a les dones com si fossin criatures de vuit anys. Gràcies a aquest descobriment, si una dona vol despatxar una diferència d'opinió amb un home i fer-lo quedar com un troglodita sense molestar-se a rebatre cap idea ho té ben fàcil: "gràcies per la teva exhibició de "mansplaining", estimat, ja no cal que en continuem parlant".

En vam tenir un exemple fa uns dies arran de les objeccions i la contrarietat que va aixecar a les xarxes l'anunci del dit Festival de Cultura Txarnega, quan una de les seves impulsores va resoldre el debat d'aquesta manera: la protesta i la diferència eren "mansplaining", i tal dia farà un any. És interessant fer notar el caràcter paternalista (aquí, femení) d'una resposta que en teoria abandera la crítica al paternalisme (masculí: d'això va precisament l'invent del "mansplaining").

I crida l'atenció el recurrent desplaçament d'una matèria que tothom pot intuir hipersensible com és el xarneguisme a una qüestió de gènere: ni tots els crítics a l'anunci del festival eren homes, ni ser home hauria de servir la coartada perfecta per fer-te callar. I força dones, per cert, troben excessiu, ridícul fins i tot, atribuir al "mansplaining" el qüestionament d'una idea. Perquè l'abús d'aquesta al·legació ens pot dibuixar un futur inquietant en què la discussió entre homes i dones ja no sigui possible.

Però hi ha paraules que, embolicades amb una causa que està d'actualitat, on la discrepància i fins i tot el matís poden ser vistos com a agents reaccionaris, tenen el poder de tallar de soca-rel qualsevol debat i deixar l'interlocutor com una mena de Paco Martínez Soria sense dret a rèplica. I vostè què hi diu? Calli, cunyat! Tribuner! "Mansplaineri"!