Avui en dia, a Catalunya les cures es gestionen majoritàriament de manera publicoprivada. Això vol dir que, tot i que són un servei públic, la gestió es troba en mans d’empreses o d’entitats sense ànim de lucre, i que el nombre de residències o serveis de Servei d’Ajuda a Domicili (SAD) de gestió pública és reduït. De fet, una investigació sobre el cas de Barcelona va revelar que la gestió pública de les places en residències era pràcticament nul·la, i que la majoria es troben en residències privades. La necessitat creixent d’aquest tipus de serveis de cures, la precarització de les condicions laborals de persones que hi treballen (predominantment dones migrants), i les carències en la qualitat del servei van portar al fet que en indrets de Catalunya s’apostés des de l’àmbit local per explorar nous models, més pròxims a la gestió comunitària.
Trobem alguns exemples a Catalunya de polítiques públiques que avancen cap a un model publico-comunitari en l’àrea de l’habitatge i la gestió d’espais veïnals, entre d’altres. Aquest model beu de la tradició del comunalisme, i pretén aprendre de les formes d’organització cooperatives, dels comuns i de l’autogestió. Per a l’administració pública, les aliances amb l’economia social, les cooperatives i els grups d’autogestió poden ajudar a assolir una millor capacitat de resoldre problemes socials complexos, una promoció de la participació ciutadana, i una corresponsabilitat en l’elaboració i aplicació de polítiques públiques.
Avançar cap al model públic-comunitari en les cures no ha estat fàcil, i ho analitzem a Cap a un model públic-comunitari per la provisió de serveis públics. El cas dels serveis de cures a Catalunya, un informe escrit en col·laboració entre l’Espai Zero Vuit i l’Observatori DESC. En el document estudiem alguns casos a Catalunya on s’han introduït processos de participació ciutadana, i presa de decisions i cogestió per part de les treballadores, amb moltíssima voluntat política transformadora i tot i molts impediments legals. Casos com la proposta de cooperativa de serveis públics a Arbúcies o les Illes Socials del Prat ens ensenyen què s’ha fet i per on es pot seguir. Així i tot, no podem negar que es continua treballant sota formes publicoprivades, on la gestió del servei s’encomana a una empresa amb ànim de lucre, de l’economia social i solidària o del tercer sector.
Algunes de les propostes que fem són derogar la Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local (LRSAL), que limita i controla d’una forma discriminatòria i poc racional la despesa pública i la gestió directa de serveis dels ens locals; reformar la Llei de Cooperatives per tal que es puguin crear cooperatives de serveis públics a Catalunya; o reformar la Llei de dependència de manera que s’augmenti i faci obligatòria una major contribució de l’estat central i les CCAA. Igualment, aquesta reforma hauria d’anar encaminada a iniciar un procés de descentralització dels serveis de cura, i que integri la possibilitat de models de gestió més democràtics i arrelats al territori que ara mateix tenen cabuda limitada en l’espectre legal.
Cal replantejar i revertir els processos de privatització de la gestió del servei, especialment en les cures. És necessari avançar cap a models més democratitzats, on les persones usuàries i treballadores participin de manera vinculant en la presa de decisions sobre polítiques públiques i gestió del servei. I per últim, cal dissenyar els serveis de manera que es construeixin des de l’òptica local i territorialitzada, atenent les necessitats de cada barri, de cada poble i ciutat.
Trobem alguns exemples a Catalunya de polítiques públiques que avancen cap a un model publico-comunitari en l’àrea de l’habitatge i la gestió d’espais veïnals, entre d’altres. Aquest model beu de la tradició del comunalisme, i pretén aprendre de les formes d’organització cooperatives, dels comuns i de l’autogestió. Per a l’administració pública, les aliances amb l’economia social, les cooperatives i els grups d’autogestió poden ajudar a assolir una millor capacitat de resoldre problemes socials complexos, una promoció de la participació ciutadana, i una corresponsabilitat en l’elaboració i aplicació de polítiques públiques.
Avançar cap al model públic-comunitari en les cures no ha estat fàcil, i ho analitzem a Cap a un model públic-comunitari per la provisió de serveis públics. El cas dels serveis de cures a Catalunya, un informe escrit en col·laboració entre l’Espai Zero Vuit i l’Observatori DESC. En el document estudiem alguns casos a Catalunya on s’han introduït processos de participació ciutadana, i presa de decisions i cogestió per part de les treballadores, amb moltíssima voluntat política transformadora i tot i molts impediments legals. Casos com la proposta de cooperativa de serveis públics a Arbúcies o les Illes Socials del Prat ens ensenyen què s’ha fet i per on es pot seguir. Així i tot, no podem negar que es continua treballant sota formes publicoprivades, on la gestió del servei s’encomana a una empresa amb ànim de lucre, de l’economia social i solidària o del tercer sector.
Algunes de les propostes que fem són derogar la Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local (LRSAL), que limita i controla d’una forma discriminatòria i poc racional la despesa pública i la gestió directa de serveis dels ens locals; reformar la Llei de Cooperatives per tal que es puguin crear cooperatives de serveis públics a Catalunya; o reformar la Llei de dependència de manera que s’augmenti i faci obligatòria una major contribució de l’estat central i les CCAA. Igualment, aquesta reforma hauria d’anar encaminada a iniciar un procés de descentralització dels serveis de cura, i que integri la possibilitat de models de gestió més democràtics i arrelats al territori que ara mateix tenen cabuda limitada en l’espectre legal.
Cal replantejar i revertir els processos de privatització de la gestió del servei, especialment en les cures. És necessari avançar cap a models més democratitzats, on les persones usuàries i treballadores participin de manera vinculant en la presa de decisions sobre polítiques públiques i gestió del servei. I per últim, cal dissenyar els serveis de manera que es construeixin des de l’òptica local i territorialitzada, atenent les necessitats de cada barri, de cada poble i ciutat.