El nou govern de Portugal, liderat pel primer ministre de centredreta Luís Montenegro i format el dia 2 d’abril, ja ha donat els seus primers passos que el diferencien del seu predecessor socialista. La crisi en l’accés a l’habitatge, que és avui ja un fenomen global, és molt accentuada al país lusità.  El preu de l’habitatge s’ha disparat: segons l’INE portuguès, el preu del lloguer a Lisboa va augmentar un 49% entre 2017 i 2022, arribant a la mitjana de 15,51 euros el metre quadrat. En un país on el salari mínim net mensual és de 729,80 euros i el mitjà de 1.041 euros, fa que llogar qualsevol classe d’habitatge impliqui pagar com a mínim un salari sencer.

Aquesta crisi va portar el govern portuguès anterior a aprovar el març de 2023 el paquet de Mais Habitação. Les mesures estrella van ser la suspensió de la concessió de llicències turístiques, la imposició d’una taxa addicional als pisos turístics, l’obligació de llogar les cases buides, i un límit d’augment del 2% respecte del contracte anterior. Fora del paquet, el govern també va prohibir les golden visas residencials i va aprovar la construcció d’habitatge social per un total de 2,4 bilions d’euros pel 2026.

L’efecte s’ha notat ja el 2024, tot i que ha estat tímid. El primer trimestre d’aquest any el lloguer a Lisboa va caure un 2,2%, i a la resta del país s’ha desaccelerat la pujada. No cal dir que l’efecte de polítiques d’habitatge tarda a fer-se notar, especialment quan es tracta d’inversió en habitatge públic. Tant a Portugal, Espanya com a Catalunya, la limitació del preu dels lloguers és una eina necessària: és una resposta a l’especulació privada de l’habitatge i la falta d’habitatge públic, però no una fi en si mateixa. Com expliquen Gil i Palomera, fer incidència política per a lleis que regulin el mercat de l’habitatge és només una de les múltiples estratègies per les quals cal apostar.

Traslladant-nos al cas de la llei espanyola, la regulació del preu del lloguer en zones tensionades és necessari, però no suficient. A més, la Ley Vivienda té carències fonamentals, com la no inclusió del lloguer temporal sota l’índex, i la no incorporació de mesures que castiguin els pisos buits, com ara taxes o l’obligació de llogar-los. Mesures com aquestes són necessàries perquè no s’apliqui la llei de manera incompleta o inconsistent, evitant que els rendistes simplement retirin les propietats del mercat de lloguer habitual i el transformin en habitatge turístic (amb preus molt més alts) o simplement els deixin buits.

Així i tot, per un rendista la lògica econòmica de deixar un pis buit sembla absurda. Per què no guanyar res, si pots guanyar alguna cosa? La resposta la trobem en les narratives repetidament utilitzades pel sector immobiliari. Gil, Vidal i Martinez en repassen les principals contra la regulació de lloguers, que són el (1) propietari vulnerable, (2) els efectes contraproduents del mercat i (3) la vulneració dels drets de la propietat, i que totes tres són refutades pels autors. A aquesta llista, s’afegeix la inseguretat jurídica, que és la incertesa de quina llei estarà vigent i com s’aplicarà.

La inversió en habitatge ha caigut a Barcelona en l’últim any (un 70% menys que l’any passat) per molts factors, com l’augment dels tipus d’interès o l’encariment de les matèries primeres. Els professionals del mercat immobiliari acusen la regulació de lloguers de crear inseguretat jurídica, generant incertesa sobre quin serà el preu al qual es podrà llogar o vendre l'habitatge i, en conseqüència, desincentivant la inversió en aquesta.

Inseguretat jurídica de què, però? De la continuïtat en la vigència de la Ley Vivienda, o de la limitació dels topalls dels lloguers? L’executiu espanyol ha anunciat ara la prohibició de les golden visas residencials, com ja havia fet Portugal, i ha anunciat que es planteja restringir els allotjaments turístics a les zones tensionades de grans ciutats. Encara que no sabem com, està pendent veure fins a quin punt s'emmirallarà en el país veí. Recordem que el consistori barceloní ja va intentar aturar la concessió de llicències, però el TSJC va tombar el pla especial urbanístic d’allotjaments turístics per falta d’avaluació econòmica de les mesures.

El que veiem que està passant ja a Portugal és que el nou govern conservador ja ha anunciat la retirada de la taxa turística i la recuperació de la concessió de llicències pels allotjaments turístics. Ho ha fet tot i les protestes a favor de les mesures, en contra de la massificació turística, i tot i els efectes positius d’aquesta regulació com la caiguda dels preus del lloguer. Segons sembla, per alguns sectors ideològics la inseguretat jurídica és un eufemisme per definir regulacions no desitjades, tot i que siguin socialment vitals.

Fins ara, però, el govern portuguès només ha anunciat la retirada d’algunes poques mesures, i no de la totalitat de Mais Habitação. I fins i tot a països on semblava difícil plantejar la regulació del mercat de l’habitatge, com Irlanda, s’han limitat els lloguers i s’ha anunciat inversió en habitatge públic. Esperem que la necessitat social per habitatge accessible i la demanda de mesures d’aquest tipus incentivin i sostinguin aquestes iniciatives aquí, més enllà de canvis polítics.