Hem superat l'1 d’octubre i els danys són importants. Les prop de nou-centes persones ferides per les actuacions de policia i Guàrdia Civil en els intents de fer descarrilar el referèndum. Danys també directes a escoles i altres espais de votació per aquestes mateixes actuacions. Danys també molt i molt significatius a la credibilitat del govern de Rajoy en l’escenari internacional i a la possibilitat de dialogar amb un PP que es tanca a qualsevol cosa que no sigui colpejar-nos amb la legalitat.

Ara cal veure si la votació de diumenge, amb tots els entrebancs patits i amb tots els incidents registrats, pot servir per a tirar endavant la proclamació d’independència i que tot plegat no quedi amb simple retòrica. La coalició sobiranista construïda a l’entorn de la defensa de la democràcia, la resposta a la repressió i a la necessitat d’una consulta efectiva, pot afeblir-se si es vol cremar etapes sense contemplacions i sense tenir en compte el gruix de gent no mobilitzat i que manté les seves diferències sobre el que està succeint. La pluralitat existia abans de l'1 d’octubre i segueix existint avui i cal ser-ne conscient.

Cal entendre que la jornada de l'1 d’octubre i la d’aturada de dimarts han estat no només expressió de la voluntat de votar independència sí o no. Representa el clam d’una societat que no vol ser sotmesa. Una societat empoderada que vol ser subjecte i no objecte de les decisions polítiques dels altres. L’emoció de construir junts, i de fer-ho amb les pròpies forces i recursos, des de baix, era evident. Els cossos de la gent front les armes policials. La preocupació, les cures i les atencions que uns i altres bescanviaven, eren molt lluny de les imatges d’unes eleccions ordinàries. La gent gran, els infants, les dones eren objecte d’especial atenció. Van ser més importants aquestes imatges que les habituals dels polítics votant. Aquest va ser també un fet destacat del diumenge.

Quins canvis ha comportat l'1 d’octubre? El problema que teníem s’ha fet més gran. És ja impossible prescindir-ne a escala de l’Estat i de la Unió Europea, com demostren les reaccions de portaveus oficials de diversos governs, les portades dels principals diaris de tot el món i el debat que es proposa fer el Parlament Europeu.

Es reforça el sector que vol seguir impulsant la sortida independentista, però ha de saber jugar amb intel·ligència les seves cartes per evitar que la continuïtat de la tensió acabi generant la socialització del conflicte més enllà dels espais institucionals i públics.

Esperem que hi hagi més capacitat de mobilització a Espanya per encarar l'immobilisme del PP i els seus aliats, i trobar sortida al règim del 78 que ja no dona més de si. I en aquesta qüestió el partit socialista hi pot tenir un rol fonamental, tot i la decepció que van significar les declaracions de diumenge de Pedro Sánchez. La gent més sensible a l’empoderament popular com en Pérez Tapia, que coneix els perills de la tensió social, com Patxi López, o la gent més propera al que passa, com les alcaldesses Núria Parlón o Núria Martin, han manifestat opinions ben diferents a les de Sánchez.

La dinàmica de negar la realitat per part del PP i dels seus aliats ens ha portat fins aquí. Ara cal saber mantenir la força transformadora i amplia del moviment social en marxa, buscant aliances dins i fora per acabar aconseguint decidir en condicions.