El Fòrum Econòmic Mundial se celebra des del 1971 el mes de gener a la ciutat suïssa de Davos i reuneix els principals líders econòmics i polítics del món. Fou fundat en un moment de devaluació del dòlar que Richard Nixon va contrarestar amb un increment dels aranzels a les importacions europees, davant el desconcert dels llavors països de la CEE i la consegüent crisi en les relacions transatlàntiques. En principi era "apolític" i tenia com a objectiu organitzar una reunió anual, publicar informes econòmics i "millorar l’estat del món".
Molt aviat, es converteix en una de les institucions globals més influents que atreu no només polítics i empresaris (dirigents de multinacionals, dels gegants tecnològics i de les grans corporacions financeres) sinó també representants d'organitzacions internacionals i de la societat civil, el món acadèmic i els mitjans de comunicació. I, també, activistes antisistema i de defensa del medi ambient que es manifesten contra la celebració d’una cimera que consideren com un aparador de les vanitats dels més rics i un lloc d’encontre per fer grans negocis i acords comercials que condicionen la vida econòmica a escala mundial. Això no obstant, a voltes, també es plantegen algunes problemàtiques globals per proposar solucions globals.
Així, des de fa uns anys es parla sobre la necessitat d’una renda bàsica universal (RBU) davant la creixent digitalització de l’economia, la irrupció de la intel·ligència artificial (IA) i la robotització i l’automatització del treball. Tanmateix, hi ha qui creu que d’aplicar-se sota una directriu de Davos podria ser un mecanisme més per dominar i explotar els treballadors.
Aquest any, el Fòrum (19-23 de gener) havia despertat un gran interès per l’assistència de Donald Trump, que molt aviat va desmentir "l’esperit de diàleg", el lema de la convocatòria d’enguany. El va precedir el seu secretari de Comerç que va provocar l’airada sortida d’un sopar de la presidenta del Banc Central Europeu (BCE) Christine Lagarde quan Howard Lutnick va fer uns comentaris ofensius sobre l’actitud europea respecte a les pretensions de Trump sobre Groenlàndia. Però, el plat fort tenia lloc dimecres, el discurs d’una mica més de 70 minuts de Trump que posava al descobert el seu egocentrisme i narcisisme desbordat: sempre va fer servir la primera persona del singular -jo, jo, jo...- i es va atribuir tots els mèrits econòmics i polítics -com Veneçuela!- i els processos de pau en marxa o suposadament assolits, com en el cas de Gaza -sense mencionar, és clar!, el genocidi i la seva corresponsabilitat en el mateix-, mentre acusava tots els darrers presidents demòcrates de mala gestió, de tots els mals que afecten l’economia del país i dels desastres d’arreu del món.
Va elogiar i alhora amenaçar els "aliats" europeus tot i que es va comprometre a no usar la força a Groenlàndia; va lamentar la situació en què es trobava Europa per culpa de la immigració i de la incapacitat de defensar-se sense els EUA, com ja va succeir durant la Segona Guerra Mundial va recordar, i, en un altre context -la presentació de la denominada Junta de Pau per Gaza- va criticar Espanya per no arribar a contribuir amb el 5% del PIB en el manteniment de l’OTAN; va criticar les polítiques d’energies renovables del Regne Unit i d’Alemanya amb l’argument -fals- que només beneficien a la Xina que és qui ven les turbines dels molins; també va criticar Islàndia -que possiblement va confondre amb Groenlàndia- i Suïssa i va carregar contra els immigrants somalis a Minnesota i contra els funcionaris de la Reserva Federal, especialment contra el seu president, Jerome H. Powell, i contra el primer ministre del Canadà, Mark Carney.
Carney havia estat fins aquell moment l'única veu que s’havia sentit amb força a Davos en contra de la disruptiva política internacional de Trump, quan va afirmar que estem davant d’una ruptura de l’ordre internacional i va defensar que les potències mitjanes com el Canadà o els països europeus poden plantar cara al nou ordre mundial de Trump. Un ordre sense normes ni regulacions ni principis ètics (un món hobesià per excel·lència) en què només val la voluntat dels més poderosos o del més fort.
Per contra, existeix una altra possibilitat, a condició que aquestes potències mitjanes es posin d’acord i col·laborin, basada en la construcció d’un nou ordre que encarni valors com ara el respecte pels drets humans, el desenvolupament sostenible, la solidaritat, la sobirania i la integritat territorial dels Estats. Això, però, exigeix actuar amb honestedat i, a diferència del que sovint s’ha fet fins ara, respectar aquests mateixos valors en les nostres relacions amb el denominat Sud Global.
Les llibertats i els drets democràtics no poden ser només per ús intern dels nostres països, sinó que s’han d’aplicar també en les relacions amb la resta del món. De fet, la suma d’aquestes potències mitjanes democràtiques, que podrien contribuir a la creació de grans espais comercials (com ha fet la UE amb Mercosur i ara amb l’Índia) estaria molt per damunt del poder econòmic coercitiu (els aranzels de Trump) d’uns EUA en procés de transició cap a un règim autocràtic si no directament feixista com comencen a denunciar articulistes d’alguns dels principals mitjans de comunicació dels EUA davant la brutal actuació de les forces federals, especialment de la policia d’immigració i duanes (ICE) a Minneapolis (Minnesota).
Una denúncia en què va participar també el governador demòcrata de Califòrnia -la cinquena potència mundial si fos independent i l’estat econòmicament més actiu- Gavin Newsom que ja el juny passat va acusar Trump d’estar destruint la democràcia als EUA per prendre el control de la Guàrdia Nacional a Califòrnia i enviar milers de soldats i infants de marina per combatre les protestes en contra de les batudes contra immigrats suposadament il·legals. A Davos, Newsom va defensar el multilateralisme i va donar suport a Carey perquè té "coratge i conviccions".
"Es va aixecar -contra el nou ordre de Trump- i crec que hem d'aixecar-nos a Amèrica i denunciar-ho amb claredat, perquè podem perdre la nostra república tal com la coneixem. El nostre país es pot tornar no recognoscible", va dir. També sembla que la UE -Emmanuel Macron, Espanya que no ha acceptat formar part de la Junta de Pau per Gaza davant l’absència de Palestina...- comença a prendre consciència de la necessitat de fer front al nou ordre de Trump i d’ací els acords comercials esmentats fa un moment.
El resultat d’aquesta ruptura de l’ordre internacional provocada per Trump no és de suma zero. De fet, en gairebé tots els escenaris de futur possibles sempre guanya la Xina (una obsessió més de Trump), Rússia amb prou feines compta (Vladímir Putin seria una mena de pària si no fos pel seu arsenal nuclear) i la UE pot quedar reduïda a un paper negligible tret que reaccioni en la línia que apuntava Robert Cooper ara fa un quart de segle, és a dir, més cohesió política, multilateralisme, defensa dels principis democràtics, solidaritat, justícia social, cessió de sobiranies estatals en favor de polítiques de consens i sigui capaç de projectar-los en les relacions amb la resta del món i en la diversificació de les relacions comercials amb altres democràcies.
I els EUA, sota aquesta autocràcia a què aspira Trump, pot córrer el destí d’altres grans potències del passat que, tal com apuntava Paul Kennedy el 1989 (The rise and fall of the great powers: Economic change and military conflict from 1500 to 2000), mantenir l’hegemonia mundial suposa un desplegament militar (ara Trump trasllada part de la flota militar a l’Orient Mitjà i amenaça al contestat i criminal règim dels aiatol·làs amb una nova intervenció militar) que només es pot finançar amb un increment d’impostos que acaba repercutint en la competitivitat dels productes de l'hegèmon. El preludi de la seva decadència.