Diumenge veia Salvados, que entrevistava el mediàtic Owen Jones, a qui vaig conèixer a Londres. Parlaven de classes, però –sobretot i altra vegada- em cridava l'atenció, la defensa que feia el jove Owen dels sindicats. La defensa dels sindicats és recorrent a l'esquerra britànica, una cosa que, a casa nostra, crea grans riallades.

Gavin MacFadyen, un clàssic del periodisme britànic, d'investigació política, agosarat; i ara membre de Wikileaks, em comentava, no fa ni un mes, que no podem perdre el sindicats (ganyota per part meva, quins?), però ell insistia, "perquè no podem perdem la classe treballadora". Un discurs que sona tant tant vell, i tot i així... –què no l'hem perduda nosaltres a la nostra classe treballadora?

Gavin em deia: com a periodistes, com a ciutadans, hem de treballar amb les noves organitzacions i moviments (digues-li sindicats, digues-li indignats, digues-li PAH) per defensar (amb ells, des de les seves institucions) la classe treballadora –avui, més complexa que mai-, de caixera del super, a l'immigrant, passant per la desocupada de 50 anys, i la "classe obrera il·lustrada" que diu Gáspár Tamás, filosof hongarès que va fer la guerra a l'estalinisme i ara li toca fer-li a la democràcia burgesa, referint-se a tots els joves meta-formats que no treballaran mai del que han estudiat. Classe obrera: mà d'obra esclava, carn precaritzada, empobrida, silenciada.

No podrem canviar la societat sense ells: del famós cinturo roig de Barcelona als ja-m'agradaria-mileuristes que no fan soroll, no veiem, o pitjor, que ens hi hem acostumat; els necessitem (més nosaltres a ells que ells a nosaltres). Les parelles que no tenen criatures perquè "ara no va bé", els que les tenen perquè "ja que no treballaré mai, almenys em dedico als petits, ell té un sou…". I així creem una societat igualitària? Pels pares que –una generació més- no hi són, per les mares que –una generació més- són a casa. Però me'n vaig, me'n vaig del tema, perquè a vegades tot és confús i tot es barreja, i potser és llavors quan hi veig clar (treballadores, pobresa, polítics que no hi són, sindicats que hi són menys, fills que no podrem tenir).

Però de cop, Catalunya és esperança, i sembla que ja som els últims, ens hem quedat sols –Europa entre Syriza i París tot és guerra-. I a Catalunya, a Catalunya construïm un país amb aquells plors enèrgics d'un naixement, amb totes les por d'una revolució, i estem més vius que mai! Però, tornant a les classes, qui construeix aquest país? On són els que representaven a les classes? (si ho feien de veritat). I Podem? Que deia representar el indignats... Podem en el seu viatge desesperat al centre, ha fet en menys d'un any, el que els sindicats van fer en un segle, desaparèixer. I ara, des de Madrid, les veus critiques parlen de nous congressos extraordinaris, de recuperar Podem, tant de bo se'n surtin, per la seva classe treballadora, pels companys, per Europa… però "paper galdós" em deia un amic periodista després del 27-S i, per mi, se'ls hi ha quedat l'etiqueta.

I que passa quan els sindicats, els partits, que passa quan els periodistes mirem cap una altra banda? quan fem un viatge al centre de l'electorat? Doncs, que creix l'extrema dreta. I creix molt i molt. A tot Europa, com un nou fantasma, ironies de l'historia que no avança, que se'n va enrere fent tombarelles tristes. Em sap greu pensar que el futur d'Europa estarà regit per el ressorgiment de l'extrema dreta, per la guerra als pobres i als immigrants, per la misèria de tots, però ho llegeixo així. I no em queda altra que tornar a casa i agafar-me a aquest racó d'esperança anomenat Catalunya (lliure).

Però nosaltres no som millor que ningú. Aquesta Catalunya l'hem de construir amb les classes treballadores, les hem de recuperar, les hem de reivindicar. I així us dic, o Mas fa Catalunya amb la CUP o la farà amb Ciutadants -i aquesta no ens agradarà, i aquesta no serà lliure-. Amb tota la feina que té la CUP per fer per recuperar les classes treballadores.