A totes les cases dels tertulians que surten a la tele, dels polítics que escenifiquen xocs de trens, dels empresaris que treuen pit per l’increment de resultats respecte de l’any anterior (companyies elèctriques incloses), del personal al darrere de la caixa registradora que cobra al supermercat, del cambrer que serveix el cafè, del metge, de la periodista que redacta aquest text o dels mestres… s’acumula un munt de feina i d’activitats que no existeixen per als miops filtres de l’economia, encarnats en el Producte Interior Brut (PIB).

Si nosaltres mateixos comprem, netegem, cuinem, cosim, ajudem els fills a fer deures, canviem la bombeta de la làmpada, portem els pares al metge o fem la declaració de la renda, totes les hores que hi invertim aparentment no tenen cap valor econòmic. Però si li encarreguem a algú que compri, netegi, cuini, cusi, atengui els fills o els pares i la resta, li pagarem uns diners, encara que socialment les activitats més directament lligades a la llar i la família estaran mal pagades perquè figura que confiar la casa i les persones més estimades resulta menys important que vendre jerseis o cobrar-te una comissió per fer una transferència bancària a una altra entitat.

Aquestes activitats diguem-ne, domèstiques, i invisibles per al PIB, però, han estat quantificades; si més no de forma aproximada. A Catalunya, parlem de 50.321 milions d’euros, dels quals 31.323 milions corresponen a aportacions que fan les fan dones i 18.634 milions a contribucions dels homes. Aquest càlcul de l’Institut Català de les Dones i l’Observatori Dona, Empresa i Economia (ODEE, de la Cambra de Comerç de Barcelona, actualitzaria dades anteriors a l’any 2015 a partir de les estimacions d’organismes oficials tant dels usos del temps com del salari per hora que se sol pagar per les feines de la llar, parteix de la base que l’aportació en hores a aquesta feina no remunerada la fan dones, molt superior al 60%.

La dona participa cada cop més al mercat laboral. En aquest sentit, hem progressat força al llarg de les darreres dècades. Però quan se sumen les hores (la mitjana) de feina remunerada més les hores de feina a casa no remunerada, la jornada laboral resultant segueix sortint més llarga per a les dones: 2,08 hores de treball retribuït més 4,04 a la llar igual a 6,28 hores en el cas d’elles, quan en el cas dels homes el temps de la feina pagada és superiors, de 3,13 hores, i el dedicat a la llar és la meitat que el de les dones (2,08), amb una resultant de 5,34 hores: gairebé una hora menys que elles.

La sobrecàrrega d’homes i dones és punyent durant l’etapa dels 30 als 44 anys, se suposa que en el cim professional i si es tenen fills, quan són petits. Aleshores, els homes sumen un total de 6,43 hores de temps total. Però la diferència amb les dones també s’eixampla a 7,40 hores!

La Llei catalana d’Igualtat, de 2015, obliga a anar fent càlculs sobre tota la feina invisible. Poca broma, perquè si comptes al Producte Interior Brut, en constituiria un 23,4%. Està bé fer càlculs, per saber on som, però ens quedarem aquí? La inèrcia que portem fa que cada any, els homes dediquin, de mitjana, 2,9 minuts més a la llar respecte de l’any anterior (i les dones, 2,5 minuts menys). Per no parlar de l’escapçada que ha patit la despesa de l’Institut Català de les Dones, com n’ha informat aquest mitjà. I això em fa pensar en una frase de l’economista feminista Amaya Pérez Orozco, que en una entrevista al diario.es va etzibar allò que “Queda bonic parlar d’igualtat al mercat laboral i no plantejar-se qui neteja el vàter a casa”.