L’altre dia vaig dir per la ràdio que Jordi Pujol -que ara fa 90 anys- no és el pare del procés català, aquest títol li correspon a José Maria Aznar. El que va ser cap del govern espanyol va posar en marxa una ofensiva recentralitzadora contra les autonomies a partir de l’any 2000, fet que va provocar una reacció mitjançant la qual l’independentisme català -que llavors tenia una dimensió modesta- s’ha convertit en el motor d’uns esdeveniments sense precedents.

Pujol és el constructor de la Catalunya contemporània però no és l’animador del nou independentisme, perquè sempre va ser contrari a la via de la secessió, una cosa que he intentat demostrar al meu darrer llibre, Assaig general d’una revolta. Però, en tant que president de la Generalitat durant més de vint anys, Pujol influeix fortament sobre la societat, fins i tot en aquells que mai no el voten, que no l’entenen o que directament el combaten. No es pot analitzar el país d’avui sense comprendre allò que va ser el pujolisme, en tota la seva complexitat.

El col·lega i amic David González ha escrit, encertadament, que "encara que no vulgui reconèixer-ho -i, sens dubte, és lliure de fer-ho o no, només faltaria- Rufián és també una mica fill de Pujol; Pujol és també una mica pare de Rufián". És indubtable que l’independentisme del diputat d’ERC Gabriel Rufián -que conté una dosi d’antipujolisme explícit- està connectat amb l’èxit del període més llarg i continuat d’autogovern assolit mai pel catalanisme polític en tota la seva història. Aquesta és una paradoxa: l’esgotament del model pactista del peix al cove que va crear unes estructures de semi-Estat obre la porta al projecte d’una República catalana independent, hipòtesi que havia estat minoritària fins fa vuit anys.

Per això no es pot dir -com alguns independentistes afirmen avui- que el pujolisme va fracassar; el que va passar és tota una altra cosa: el sistema de descentralització autonòmica va ser atacat des del Deep State (Tribunal Constitucional i àrees afins)  i, llavors, tot va fer un pet. El maragallisme -la darrera provatura del catalanisme polític pactista- es va sacrificar a l’altar de la reforma fallida de l’Estatut del 2006, que tenia l’objectiu de bastir un autogovern més ampli.

Gabriel Rufián és fill del pujolisme i també ho és Quim Arrufat, el cupaire. Tots dos ho són sense voler ser-ho, és clar. Aquests dirigents polítics -encara joves- neixen i creixen en un país on el camp de joc l’ha dibuixat Pujol, que fa ballar la resta segons li convé. En aquest sentit, cal recordar que els socialistes van rebutjar formar part del primer Executiu de Pujol, l’any 1980, quan aquest no tenia majoria parlamentària; aquella decisió del PSC va ser clau per alimentar la simbiosi entre la Generalitat i el partit Convergència.

Sí. Arrufat, el cupaire, no s’entendria sense el pujolisme. Això no és un mèrit ni un demèrit, és una realitat tossuda. La CUP, tota sencera, no s’entendria sense els vint-i-tres anys de CiU governant l’autonomia. No pas perquè els cupaires siguin caricaturitzats de manera fàcil com a fills de convergents (o de socialistes), sinó perquè el marc de sentit que fabrica el nacionalisme català llavors majoritari és la condició de possibilitat de tot el que vindrà després.

I el que arriba és l’ascens de l’ERC reinventada l’any 1989 i l’aparició de la CUP que, més tard, articula des del municipalisme un espai alternatiu. ERC i CUP són reaccions als llargs anys del pujolisme (i al que alguns denominen règim del 78), unes respostes que sorgeixen en les coordenades definides per l’ambigüitat del nacionalisme oficial.

És literàriament atractiu (i suggeridor políticament) que coincideixin el 90è aniversari de Pujol i el llançament de l’anomenat Institut Sobiranies, impulsat i liderat per Quim Arrufat i per Xavier Domènech, exdirigent dels comuns amb una  bona relació amb Ada Colau i Pablo Iglesias. El company Joan Serra ha explicat que aquest think tank "pretén fer de pont entre el sobiranisme i el 15-M per repensar l'espai, sacsejar-lo i vigoritzar-lo".

A la presentació que els promotors de Sobiranies han escrit a la seva web, afirmen que "ara que comença a fer 10 anys de les grans onades emancipatòries que la crisi va posar en marxa de forma massiva (sobiranisme, 15M, etc.) cal admetre que les crisis que s'havien obert, no s’han tancat sinó que s’expressen amb més força que mai". Es tracta de treballar les coincidències entre sectors socials que avui poden votar indistintament comuns, CUP i ERC, si més no la família republicana que encarna Joan Tardà, dirigent que ha expressat el seu desig de reforçar lligams per aquesta banda.

Hi va haver un moment en què el 15M i el procés sobiranista eren dos productes que competien durament en el mercat de la il·lusió col·lectiva, un moment en què alguns anticapitalistes de bona fe no sabien si sumar-se als cupaires o abraçar la monja Forcades, entorn -per cert- del que va sortir Domènech. Això era ahir: avui el mot d’ordre és confluir fent un bypass del debat independència sí- independència no, un bypass que permeti governar sense estar entortolligats per la migranya de la secessió fracassada. Confluir a Catalunya, com ha confluït Podem amb el PSOE a Madrid. I arrossegar una ERC que ha descobert les virtuts del pragmatisme, i fer forat en una CUP que podria ser més possibilista al Parlament que al Congrés dels Diputats.

Hi ha justícia poètica en aquesta coincidència. Jordi Pujol sabia que la batalla de les idees és indispensable per tenir èxit en la cursa política. Arrufat i Domènech -que són tipus intel·ligents- també ho saben. Sense idees, Pujol no hauria triomfat com a home d’acció: el seu lideratge es basava en una capacitat especial per comprendre el xup-xup de la societat, a partir d’un talent innat per descodificar els canvis en l’ambient. El millor think tank de Pujol va ser ell mateix: llegint, viatjant, parlant amb tothom i fent una síntesi que li va permetre fonamentar un projecte robust, que guanyava eleccions i mantenia ben compactat un espai polític central i amb fronteres molt àmplies.

Els continuadors del pujolisme no poden dir el mateix, és clar. En primer lloc, perquè mai es van prendre seriosament la batalla de les idees com ho havia fet el fundador de Convergència; en segon lloc, perquè estaven acomplexats davant dels adversaris i els costava trobar la manera de repensar projecte, missatge i polítiques, tot i que Artur Mas va intentar-ho de veres. D’altra banda, l’erosió de governar (amb casos de corrupció i sense) va relegar a un segon o tercer terme la revisió del pujolisme des de dins, i aquest univers es va anar esllanguint fins que, l’any 2010, el Tribunal Constitucional va obrir la capsa de Pandora.

Quan l’antiga CDC abraça la independència, ja no hi ha ni temps ni ganes per reescriure el guió ideològic. És irònic que, avui dia, els postconvergents de JxCat hagin acabat (per la via Torra-Puigdemont) adoptant, de facto, la doctrina (no gaire sofisticada) d’aquell petit partit que es deia Reagrupament, fundat pel doctor Joan Carretero quan va plegar d’ERC perquè no tenien prou pressa.

Veig a les xarxes que hi ha independentistes (sobretot de JxCat i territoris limítrofs) que critiquen intensament l’aparició de l’Institut Sobiranies, que assenyalen com una maniobra més dels comuns per pentinar el gat, aquest cop amb el concurs d’un sector cupaire i altres elements. Aquesta reacció nerviosa ens indica que, en comptes de fer la seva feina, el món que orbita al voltant de Puigdemont té por davant del que és una evidència: que l’eix esquerra-dreta marcarà les futures eleccions catalanes i que, es vulgui o no, les inèrcies poden menar a una eventual entesa entre ERC i els comuns (amb una part de cupaires favorables a la jugada), on hi haurà, possiblement, un lloc per a la participació (directa o no) del PSC d’Iceta. Les nefastes relacions entre republicans i postconvergents no permeten albirar un panorama diferent.

El problema de l'espai de Puigdemont, Torra, Bonvehí i altres no és pas que s’estigui cuinant ja la narrativa (sobiranies diverses, lluites compatides o unicorns de coloraines) que els vol enviar a l’oposició com més aviat millor. El problema és la manca d’estratègia seriosa i de discurs original d’un espai en reconfiguració que, enganxat a la tàctica de Waterloo i a la gesticulació del president actual, ha deixat molts orfes pel camí i ha desfigurat la seva identitat, donant cops de volant que van des d’acceptar les ocurrències cupaires a criticar públicament un impost que prèviament has aprovat a la Cambra catalana. Si no tens clares les idees, no sabràs mai on vas, ni sabràs qui ets. I hauràs donat tot l’avantatge als rivals.

Arrufat i Domènech tenen feina: omplir de paraules una frontera ideològica que consideren que suma, en la mesura -sobretot- que la política de blocs que ara hi ha (Govern independentista davant una oposició que no ho és) ha tocat fons. Però una cosa és fer volar conceptes i una altra és moure la realitat.

Té raó el professor Jorge Cagiao Conde -expert en l’estudi dels nacionalismes- quan diu que "l’única manera de parlar seriosament de sobirania en plural és per a referir-nos a la que ostenten els diferents Estats (cadascun per separat) en què s’organitza i està dividit el planeta". La gestió política de la crisi de la Covid-19 ha esborrat moltes fantasies i ha certificat, en canvi, que la sobirania dels Estats-nació constituïts és la que compta de debò; això ha deixat fora de joc les estructures de governança de la Unió Europea (absents) i els nivells de descentralització subestatals que, en el cas espanyol, corresponen a les autonomies i els ajuntaments. Sobirania només n’hi ha una i per això els de la gorra de plat han fet rodes de premsa al costat de les ministres de Podem. No ens despistem.

L'esbarjo de parlar de sobiranies és legítim, però no pot amagar que el conflicte que ens ocupa és la sobirania, en singular, entesa aquesta com la possibilitat que una comunitat que es considera nació -un demos- pugui dotar-se democràticament d’un Estat que sigui reconegut com a tal. L’ambigüitat proverbial de Jordi Pujol -que va ser electoralment molt rendible durant dècades- ara està en mans de Quim Arrufat i altres caps clars. Veurem si també els dona tants fruits.