Cada dia penso que estic enmig d'un malson i que el despertador escamparà l'angoixa, la incredulitat. Enyoro la quotidianitat, la monotonia. Desitjo una vida, un temps ordenat. Tornar a avançar en temes sectorials. Vull gaudir de tardes fosques de novembre que sempre associava a melancolia i a esperança perquè el temps passés ràpid per recuperar la llum de les tardes d'hivern a partir del gener. Vull tornar a tancar el mòbil sense estar pendent dels missatges invasius però necessaris. Necessito que la meva filla que viu fora reconegui Espanya, Europa. Però a les meves ansietats, indignacions i frustracions les venç el meu compromís i el sentit de la responsabilitat.

Jo vinc, com molta gent d'aquest país, de moviments socials transversals que varen combregar amb el socialisme catalanista, de base socialdemòcrata, per intentar un pacte de classes populars i classes mitjanes, d'obrers, intel·lectuals i professionals; de defensar l'escola catalana i el sistema sanitari com a elements de cohesió. Jo vinc de la tradició del noucentisme, de la Mancomunitat, de la Catalunya-ciutat. Vinc de considerar l'Estatut del 2006 l'opció per trobar-nos, de nou, amb Espanya.

Formo part dels catalans que vàrem passar de defensar la nació catalana dins d'una Espanya descentralitzada asimètrica, amb el president Pasqual Maragall al davant, a defensar una Catalunya-Estat. Encara, el 9 de novembre de 2014 vaig defensar una quarta via: una Catalunya-Estat dins d'Espanya, una Espanya formada per tres estats confederats de base regional i autonòmica: País Basc, Catalunya i Espanya. Era part dels que pensem que els independentistes, federalistes i confederalistes poden anar junts, ja que tots defensem la Catalunya-Estat.

I ara, per aquesta responsabilitat que sento, que vull exercir, aporto, humilment, reflexions per a l'anàlisi i el relat i engrunes per a les solucions.

Des de fa més de 10 anys, com a mínim, la bilateralitat institucional, política, entre el Govern de la Generalitat i el govern espanyol s'ha trencat. I s'ha imposat, a Espanya i a Catalunya, la unilateralitat per defecte. El fracàs polític ha transcendit governs i ha anat impregnant les cambres parlamentàries: el Parlament de Catalunya, el Congrés i el Senat, i progressivament els mitjans de comunicació, els poders econòmics i socials i la societat civil.

La unilateralitat sorgeix d’Espanya

L’Espanya de principis del segle XXI, amb el president Aznar, inicia un procés progressivament recentralitzador que va desencadenar la recollida de signatures contra la proposta política de pacte de Catalunya, l'Estatut d'Autonomia del 2006. Va significar l’abandonament de la via política institucional, del diàleg del pont aeri per imposar la via judicial. Els partits d’àmbit estatal, per primera vegada des de la restitució de la democràcia, consideren que els partits catalans no són necessaris per a la governabilitat d’Espanya. El PP contagia el PSOE i creix C’s. Els uneix el nacionalisme espanyol, que nega la nació catalana. És a partir d’aquest moment que Espanya opta i estrena la via de la unilateralitat política.

La lectura restrictiva de la Constitució del 1978 i la incapacitat per fer una reforma adaptada al temps i als anhels de les majories territorials ens aboca a la unilateralitat judicial de la mà del Tribunal Constitucional: retallada substantiva de l'Estatut aprovat en referèndum, suspensió de lleis socials, sectorials, de la llei del referèndum i de resolucions parlamentàries.

Sumem-hi les accions judicials del Tribunal Superior de Justícia, l'Audiència Nacional i el Tribunal Suprem. Un expresident de la Generalitat, Artur Mas, i quatre exconsellers, són inhabilitats i sancionats per la consulta participativa del 9-N. Els presidents de l'Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural a la presó. Vuit consellers del Govern a la presó i quatre consellers i el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, a l'exili, a Bèlgica. Imputats en llibertat amb càrrecs, la mesa del Parlament.

El govern d'Espanya, amb el suport de C’s, i en moltes ocasions del PSOE i de part dels poders econòmics, judicials i de comunicació, interpreta la seva legitimitat i legalitat i inaugura la via unilateral.

I a Catalunya?

De la desafecció i la indignació per la sentència de l'Estatut Autonomia del 2006, ja retallat al Congrés de Diputats, s'ha passat a l'afirmació d'una part de la societat catalana, com a mínim entorn dels 50%, convençuts que la força dels vots i de la gent dona legitimitat.

Al no tenir una clara majoria en vots independentistes (els votants de Catalunya Sí que es Pot no podem agregar-se ni al sí ni al no) es renuncia a la declaració unilateral i s'aposta per un referèndum, amb voluntat de ser pactat amb Espanya i/o amb la UE. Es desitja una Espanya Regne Unit, una Espanya Canadà, buscant Camerons al PP i al PSOE, i, de nou, sense resposta i per defecte, la unilateralitat. El referèndum de l’1 d’octubre es convoca amb la legitimitat dels programes electorals de la majoria parlamentària i de la legalitat catalana. La repressió que es va viure va reafirmar el moviment sobiranista i va afavorir una lectura dels resultats en clau de victòria fins a la declaració de la república el 27 d'octubre.
 
El president Puigdemont, molt conscient dels riscos del moment, va dubtar si calia convocar eleccions al comprovar el camí unilateral judicial i repressiu del Govern d'Espanya, no per trair l'anhel d'una part de la societat catalana, sinó per acceptar que la via unilateral no permetia passar de les declaracions. El president no proclama la República ni decreta la Llei de Transitorietat i acata el 155 i no posa en risc l'administració de la Generalitat ni els treballadors públics. El Govern decideix europeïtzar la institució al cor d'Europa, Brussel·les.
La unilateralitat a Catalunya és posterior, i per defecte, a la unilateralitat espanyola.

Xoc d'unilateralitats

Dues unilateralitats que no es troben. Vides paral·leles. Interpretacions de legitimitats i legalitats que es creuen. Ponts trencats.

Uns encara amb un dibuix de l'Espanya autonòmica i altres en l'anhel de la Catalunya-Estat. Ja no és una confrontació entre el nacionalisme espanyol i el català, sinó entre un nacionalisme espanyol que té la força per ser Estat i una Catalunya que vol ser-ho. Fins i tot els que proposen una Espanya federal, PSOE i PSC, abandonen la bilateralitat i deixen de ser útils per construir complicitats.

Ara Catalunya es troba sense Govern efectiu, amb un govern a l’exili i a la presó, en una etapa preconstitucional, preautonòmica, en aplicació de l'article 155 i davant d'una convocatòria electoral dictada pel president Rajoy. El president Puigdemont i una part del Govern sortit de les urnes del 27 de setembre del 2015 han europeïtzat i internacionalitzat el conflicte polític. La visió política multilateral ha de permetre, després del 21 de desembre, trobar la solució.

La multilateralitat com a solució política

Caldrà ser exigents amb els compromisos electorals i els resultats del 21 de desembre poden configurar diferents majories: Una majoria a favor de retornar les institucions catalanes, revertint la intervenció i l’article 155. Una majoria a favor de retirar les accions penals iniciant un procés polític que abandoni la via judicial, o una majoria a favor de la Catalunya-Estat que permeti habilitar una via política acordada que dirimeixi entre l’Estat independent, l’Estat federal o el confederal. La via del referèndum serà l’únic camí. Desestimada la via unilateral, caldrà no fixar dates, però no anar més enllà d’una legislatura.

Òbviament, la força de l’independentisme i de l’unionisme la trobarem en els vots del 21-D. L’independentisme des de l’1 d’octubre ha madurat, ha vist que cal parar per agafar oxigen, com un alpinista en el camp base. El 21-D ens posarà a tots i a cada partit polític davant del mirall. També a les institucions europees i internacionals. Tornarem al lloc d’on mai hauríem d’haver marxat, la solució política. La multilateralitat ens donarà la resposta.