Aquests dies les carreteres i els carrers de pobles i ciutats del país estan plens de tractors, de pagesos i pageses organitzades reivindicant poder viure i treballar dignament. Això passava mentre jo buscava temps per acabar de llegir GB84 de David Peace editat en castellà per Hoja de Lata, un relat de la vaga més important britànica fruit de l’anunci del tancament de les mines de carbó. Han passat 40 anys entre aquelles vagues i aquesta revolta pagesa.
Pot ser difícil trobar vincles entre una cosa i l’altra. Però, hi ha un fil conductor: el neoliberalisme i les seves conseqüències. Unes decisions polítiques i econòmiques que van donar barra lliure als mercats i van malvendre els sectors estratègics a les grans corporacions, renunciant a incidir-hi des d’allò públic, entre altres elements. Anar llegint sobre les vagues de les mines de carbó l’any 84 i les polítiques de Margaret Thatcher m’ha fet pensar també aquests dies.
La setmana passada en plena revolta pagesa, en Josep Manel Busqueta explicava molt bé a la tertúlia de Catalunya Ràdio com la pagesia es troba atrapada en el doble embut de la globalització o dit d’altra manera com la pagesia viu atrapada en una espiral controlada pel lliure mercat: es veuen obligats a comprar a preus molt elevats la tecnologia que necessiten i les llavors i els fitosanitaris, que estan en mans d’unes poques mans, de grans empreses transnacionals, mentre, per altra banda, es veu obligada a produir molt per competir en el mercat global, mentre les grans distribuïdores collen i paguen a preus baixos els productes.
Alguns dels que any rere any han avalat o impulsat les polítiques neoliberals dels governs de torn, ara aprofiten hipòcritament per sortir en defensa de la pagesia. Com si tots els problemes fossin fruit de qüestions conjunturals. Com hi poden haver diputats que surtin a dir: “Pagesia estem al vostre costat” i mentrestant, defensin els tractats de lliure comerç com Mercosur? I no contents, aprofiten per sumar-se a la crítica a l’excessiva burocràcia per, de pas, aprofundir en la desregulació: juguen a la confusió de què és la burocràcia i què és la regulació. I és que de fet, si diem que la solució als problemes de la pagesia no és senzilla és perquè en un món on impera el lliure mercat és difícil fer avançar polítiques que regulin, polítiques que posin el fre a les grans corporacions i distribuïdores que se’ls ha regalat el pastís.
Cal regular la competència deslleial, aquella competència que per tal de produir més i vendre més barat, precaritza i explota laboralment, o aprofita legislacions més laxes ambientalment per utilitzar productes que faciliten una producció intensiva, però que contaminen més. I això implica revisar tots i cadascun dels tractats de lliure comerç, revisar-los i oposar-s’hi frontalment. Perquè tenen conseqüències aquí, però també en les treballadores i treballadors dels altres països.
Però no només, cal regular les grans distribuïdores abans no aniquilin el sector com anticipava Joan Caball, coordinador nacional de la Unió de Pagesos. I aquí, sense ser una solució màgica a tots els problemes, els governs hi podrien posar propostes intervenint en la distribució, facilitant des del lideratge públic una distribució que acosti productor i consumidor i que, per tant, no busqui minimitzar el guany del productor ni maximitzar el preu pel consumidor. Una distribució amb impuls públic hauria de permetre garantir uns preus justos pels productors catalans i controlar els preus de la cistella bàsica pel conjunt de la població.
La revolta pagesa ens posa davant un mirall. I ens mostra que afrontem una problemàtica estructural, perquè parlar de pagesia és parlar de sobirania: de sobirania alimentària i sobirania nacional. Vivim un problema col·lectiu, no és només un problema de la pagesia, però tampoc es pot traduir en traslladar el problema únicament i exclusivament als consumidors. Perquè la sobirania no pot estar a expenses del mercat. Parlar de sobirania és parlar de planificar democràticament aquells sectors que són estratègics, d’intervenir políticament el mercat per garantir que la pagesia pot produir en unes condicions en què la ciutadania pugui consumir, i alhora pugui viure dignament de la seva feina.
Entre moltes de les lliçons d’aquests dies una és clara: no podem deixar en mans de les grans distribuïdores la pagesia d’aquest país si el que volem és tenir un país on viure.
Pot ser difícil trobar vincles entre una cosa i l’altra. Però, hi ha un fil conductor: el neoliberalisme i les seves conseqüències. Unes decisions polítiques i econòmiques que van donar barra lliure als mercats i van malvendre els sectors estratègics a les grans corporacions, renunciant a incidir-hi des d’allò públic, entre altres elements. Anar llegint sobre les vagues de les mines de carbó l’any 84 i les polítiques de Margaret Thatcher m’ha fet pensar també aquests dies.
La setmana passada en plena revolta pagesa, en Josep Manel Busqueta explicava molt bé a la tertúlia de Catalunya Ràdio com la pagesia es troba atrapada en el doble embut de la globalització o dit d’altra manera com la pagesia viu atrapada en una espiral controlada pel lliure mercat: es veuen obligats a comprar a preus molt elevats la tecnologia que necessiten i les llavors i els fitosanitaris, que estan en mans d’unes poques mans, de grans empreses transnacionals, mentre, per altra banda, es veu obligada a produir molt per competir en el mercat global, mentre les grans distribuïdores collen i paguen a preus baixos els productes.
Alguns dels que any rere any han avalat o impulsat les polítiques neoliberals dels governs de torn, ara aprofiten hipòcritament per sortir en defensa de la pagesia. Com si tots els problemes fossin fruit de qüestions conjunturals. Com hi poden haver diputats que surtin a dir: “Pagesia estem al vostre costat” i mentrestant, defensin els tractats de lliure comerç com Mercosur? I no contents, aprofiten per sumar-se a la crítica a l’excessiva burocràcia per, de pas, aprofundir en la desregulació: juguen a la confusió de què és la burocràcia i què és la regulació. I és que de fet, si diem que la solució als problemes de la pagesia no és senzilla és perquè en un món on impera el lliure mercat és difícil fer avançar polítiques que regulin, polítiques que posin el fre a les grans corporacions i distribuïdores que se’ls ha regalat el pastís.
Cal regular la competència deslleial, aquella competència que per tal de produir més i vendre més barat, precaritza i explota laboralment, o aprofita legislacions més laxes ambientalment per utilitzar productes que faciliten una producció intensiva, però que contaminen més. I això implica revisar tots i cadascun dels tractats de lliure comerç, revisar-los i oposar-s’hi frontalment. Perquè tenen conseqüències aquí, però també en les treballadores i treballadors dels altres països.
Però no només, cal regular les grans distribuïdores abans no aniquilin el sector com anticipava Joan Caball, coordinador nacional de la Unió de Pagesos. I aquí, sense ser una solució màgica a tots els problemes, els governs hi podrien posar propostes intervenint en la distribució, facilitant des del lideratge públic una distribució que acosti productor i consumidor i que, per tant, no busqui minimitzar el guany del productor ni maximitzar el preu pel consumidor. Una distribució amb impuls públic hauria de permetre garantir uns preus justos pels productors catalans i controlar els preus de la cistella bàsica pel conjunt de la població.
La revolta pagesa ens posa davant un mirall. I ens mostra que afrontem una problemàtica estructural, perquè parlar de pagesia és parlar de sobirania: de sobirania alimentària i sobirania nacional. Vivim un problema col·lectiu, no és només un problema de la pagesia, però tampoc es pot traduir en traslladar el problema únicament i exclusivament als consumidors. Perquè la sobirania no pot estar a expenses del mercat. Parlar de sobirania és parlar de planificar democràticament aquells sectors que són estratègics, d’intervenir políticament el mercat per garantir que la pagesia pot produir en unes condicions en què la ciutadania pugui consumir, i alhora pugui viure dignament de la seva feina.
Entre moltes de les lliçons d’aquests dies una és clara: no podem deixar en mans de les grans distribuïdores la pagesia d’aquest país si el que volem és tenir un país on viure.