Isaiah Berlin: “Les persones no poden ser lliures si són pobres, desgraciades i tenen una educació deficient”.

La crisi està servint d’excusa perfecte per augmentar les taxes universitàries, ajornar la inversió en equipaments socioculturals o evitar mesures que conciliïn la vida laboral i familiar. És ben clar que per repartir la riquesa primer cal crear-la, però un model de ciutadania és molt més que generar llocs de treball. L’educació és la llavor del desenvolupament d’un país i l’educació no és només l’escola, ho és també en un paper fonamental la família i ho són també els equipaments i recursos socioculturals dels que ens dotem entre tots i a través de l’administració pública o la iniciativa social.

El desenvolupament dels joves a través de la relació amb les seves pròpies famílies i amb el seu entorn, millora amb uns equipaments que permeti oferir-los activitats culturals, esportives i socials, funcions aquestes en les que a tot Catalunya té un paper fonamental la potent xarxa d’entitats associatives i clubs esportius que sorgeixen i es mantenen gràcies a una societat civil activa, però que necessita dels grans recursos econòmics de l’administració per compensar les desigualtats de riquesa en els diferents barris i districtes.

En un altre àmbit però afectant directament les famílies, les mancances en residències i centres de dia per a la gent gran o en escoles bressol pels més menuts, dificulten enormement la conciliació de la vida familiar i laboral, condemnant les famílies afectades que no poden fer front a un servei privat, a renunciar sovint al desenvolupament personal i professional d’algun dels membres de la família, circumstància que acaba afectant gairebé sempre a les dones.

Quan no s’inverteix en aquests àmbits oblidem que la desigualtat d’oportunitats és inadmissible en el nou model social europeu en el que volem que Barcelona sigui referent. Quan l’Ajuntament ajorna inversions en equipaments socials i culturals condemna els barris afectats que parteixen d’una situació econòmica inferior, no només a veure enquistada aquesta situació de desigualtat sinó que impedeix les possibilitats de desenvolupament futur en condicions d’igualtat als joves ciutadans i ciutadanes d’aquests barris.

Si el criteri de despesa de l’Ajuntament de Barcelona és exclusivament el de generació de llocs de treball a través de l’obsessió de l’activitat turística, caurem en el parany de crear un Port Aventura barceloní, parany en el que Barcelona ja hi ha posat un peu i part de l’altre, enlloc de concebre un model de ciutadania i de ciutat que serveixi per avui, però també per demà i per demà passat.

El futur, però també el present, d’una ciutat com a espai comú de convivència mereix ser escrit per diverses veus i és necessari que sigui observat des de diverses perspectives. La política és important, l’educació fonamental, posem-hi poesia també, què sense sentiments és tot tant avorrit!