Tot escoltant el president Puigdemont preguntar-se en veu alta de què ha servit a Rajoy l’aplicació del 155 i tota la repressió i el dolor que se n’han derivat, em va semblar que tenia tota la raó i, alhora, no vaig poder evitar fer-me, jo també, un munt de preguntes sobre on som.
De què han servit set anys de lluita pacífica quan hem constatat que cap partit espanyol mourà mai un dit per actualitzar la Constitución i, encara menys, per pactar un referèndum?
De què va servir jugar-nos el físic -i alguns, la llibertat- en un referèndum que no ha reconegut ningú, i el resultat del qual no hem estat capaços o disposats a aplicar decididament?
De què ha servit que l’independentisme hagi tornat a guanyar unes eleccions autonòmiques que li donen majoria d’escons però no percentatge de vot suficient perquè el resultat vagi més enllà d’una victòria moral?
De què serveix anar a votar un president de la Generalitat, si la Constitución i els jutges espanyols manen més que els nostres vots? De què ha servit avalar la presidència de Puigdemont si no pot tornar per prendre possessió? Serviria d’alguna cosa que tornés perquè el detinguin i sigui encara més evident la nul·la cultura democràtica de l’Estat espanyol? Ens ha servit de res la cantarella que ”el món ens mira” i “Europa haurà d’intervenir”?
L’única conclusió evident del 21-D és que un partit amb 4 escons segueix aplicant la (seva) legalitat i, per tant, governant-nos a la pràctica. És curiós perquè hi ha qui retreu a Puigdemont la freakada -a mi també m’ho sembla- de voler governar la Generalitat des de Brussel·les, però alhora veuen normal que M. Rajoy, Zoido, Catalá i companyia segrestin la nostra decisió des de Madrid. Per cert, nota mental per quan us parlin d’obeir/desobeir la llei: juraria que el govern espanyol s’ha passat per l’arc del triomf la sentència del constitucional sobre la indemnització a Castor.
Una de les poques conseqüències positives ha estat comprovar que estem rodejats de Ciutadans que tot el que s’estalvien en cafès ho inverteixen en crear. Tabàrnia, concretament. En aquest punt em pregunto si es tracta d’un sentit de l’humor molt fi, de poca feina -atesa l’absència de ferits previstos als dinars familiars de Nadal i la seva irrellevània parlamentària- o si és només indigència intel·lectual. Perquè s’ha de tenir valor per acusar els independentistes de supremacistes-etnicistes alhora que t’autodeclares tabarnícola.
Tabàrnia no existeix, però Espanya, sí. I no és pas menys grotesca. És un lloc on el Ministre de l’Interior no ha endegat cap investigació sobre les hòsties de l’1-O però sí que en farà una sobre la qualitat del sopar de Nadal dels piolins. És el lloc on el Cap d’Estat no ha estat escollit democràticament però es permet enfrontar més que generar diàleg. I és una realitat pseudodemocràtica on, tot i el que han dit les urnes, la via unilateral està morta però el 155 continuarà aplicant-se.
Després de quatre eleccions, una consulta i un referèndum, començarem el 2018 allà on érem fa un any. O pitjor. I no veig cap solució aritmètica immediata al nostre problema. Potser sóc impacient i ens caldrà conformar-nos amb victòries morals i tàctiques. Però a mi, què voleu que us digui, les engrunes ja no em serveixen.
Ara a portada
-
-
Política L'Ajuntament de Barcelona dotarà les biblioteques amb 10.000 llibres en català a petició d'ERC Ona Sindreu Cladera
-
-
Política Espanya ha donat 46 contractes a indústries militars israelianes en plena guerra a Gaza Redacció
-
Ciutats Sau instal·la alarmes per advertir la població en cas de trencament de la presa Arnau Urgell i Vidal
31 de desembre de 2017