Tornem a la normalitat sense [gairebé] temps per assaborir les vacances (qui ha tingut la sort de fer-ne, és clar), entre preparar els àpats, les trobades, endreçar, i repetir; entre fer i comprar regals –més o menys d’amagat- i distreure la canalla (qui no té avis ni cangur)... Tornem a la rutina [gairebé] sense haver pogut gaudir de les celebracions, jugat amb les joguines noves o tingut temps per no fer res. Passem en un batre d’ulls d’escriure la carta als Reis o al Pare Noel, a estomacar els tions; d’obrir paquets, a fer llistes de propòsits (bons?); i de recollir el pessebre o els guarniments, a gastar els pocs quartos que queden o tirar de targeta a les Rebaixes. I au: sant tornem-hi, que no ha estat res. De res. (O sí?)

La nit de Cap d’Any, pocs minuts abans de les campanades, vaig trobar-me, bolígraf en mà, intentant fer memòria de quines coses del 2016 volia desprendre’m, en un petit ritual abans d’entrar al 2017... I no sabia què escriure! No era el primer cop que el feia, però sí el primer que no sabia què posar-hi, malgrat haver-ne viscut de molts colors al llarg de l’any. (Serà que el carpe diem m’està fregint les neurones?) Així, que vaig decidir donar gràcies. I punt. (O no?)

Hem tornat a la normalitat sense adonar-nos-en de la sort que tenim de tenir-ne. Del que implica, poc o molt. Una feina, un cotxe, una casa, un barri, una ciutat, una escola, una família, uns amics,... Una vida. Roba per vestir-nos. Abrics, gorres, guants. Mantes, llençols, llits. Calefacció, aire condicionat. Aigua corrent –calenta!-. Electricitat. Menjar. A taula, al rebost... (I tot això sense parlar de televisors, mòbils, ordinadors, tauletes, videoconsoles, etc.) Hem tornat a una normalitat, la nostra, que inclou molt més del que té un terç de la població mundial. O la meitat. Molt més del que necessitem per viure. Del que necessitem de veritat. Recordem-ho. Recordem.

Ahir, primer dia d’escola, el nostre fill de gairebé cinc anys va preguntar-me què significava estar satisfet. La pregunta no em va agafar desprevinguda, ja que acabàvem de tenir una conversa sobre la necessitat de comprar (més) joguines (o altres); però per tal de donar-li una resposta vaig reflexionar sobre què significa estar satisfet per mi. Sentir-se agraït en tot moment, vaig contestar-li. Valorar allò que un té, viu i fa... I ser feliç, crec. Aleshores, ell va dir-me: gràcies. Somrient. I jo vaig respondre-li.