Pantalla d’ordinador als morros. Guaito a Valtònyc. L’exili és un mar de píxels. Què bèstia, repeteixen les meues neurones. Aquest paio allà, per exercitar les cordes vocals. Nosaltres, aquí, traient-les a passejar, de moment. Parlem per videoconferència. El raper mallorquí a Brussel·les. Nosaltres, a Balaguer. Parlem de censura, de llibertat d’expressió. Me’l miro. Empresonat per puntets digitals. I penso que és com si connectés des de la Lluna, Mart, Saturn, o una ciutat sideral edificada per forats negres a les fosques. De moment no m’he pres l’àcid clorhídric diari. Però, no em pregunteu. Perquè miro Valtònyc i penso en Azorín. I si avui, l’escriptor valencià, el més fèrtil de la Generació del 98 (Unamuno, Machado, Baroja, Valle-Inclán, Blasco Ibáñez...), no hauria agafat el camí del píxel de l’exili. O estaria tancat a casa bevent sabó Lagarto a granel per culpa de la censura. Obrim l’ampolla de salfumant. 

José Martínez Ruíz: vaja, Azorín. Novel·lista clar, precís, ric. Insatisfet, com tots els del 98. Però anem a l’àcid. A una entrevista a Catalunya, el 1930, Azorín diu això: “Espanya ha tingut només dos grans poetes d'envergadura lírica universal i tots dos han estat catalans; Maragall i Verdaguer”. Us imagineu que Azorín o qualsevol escriptor espanyol super star digués avui això? A una entrevista. A una piulada. A una bafarada carajillera. Impossible. Carnisseria. Linxament. Atonyinament. Socialització de la censura. Delicte d’odi. Invitació obligada a l’exili. Idees? Qualsevol cosa seria possible per aquesta impossible resposta pública avui. Però hem dit una paraula clau: censura. Azorín va escriure com un mai més, com un Fórmula 1, com Speedy González... perquè sempre tenia a les neurones la por a la censura. La d’un altre escriptor que admirava obsessivament: Mariano José de Larra. Un paio que va acabar fenomenal: suïcidant-se. Per què? Guaitem-lo abans del tret perforant-li les neurones. 

Larra: romàntic. Romàntic a Espanya. Un mort en vida. Condemnat. Escriptor, periodista. Volia explicar, denunciar, assenyalar. Ja saben: la veritat, la realitat. Amorrat a l’àcid clorhídric de la desesperació. El censuren permanentment. Neurastènic. Turmentat. Embogit. Se li’n va l’olla i la cassola. Ho explica. Això escriu a un article el 1834: “Hecho mi examen de la ley, voy a ver mi artículo; con el reglamento de censura a la vista, con la intención que me asiste, no puedo haberlo infringido. Examino mi papel: no he escrito nada, no he hecho artículo, es verdad. Pero en cambio he cumplido con la ley. Este será eternamente mi sistema: buen ciudadano, respetaré el látigo que me gobierna y concluiré siempre diciendo: Lo que no se puede decir, no se debe decir”. Blanc. I es va fer el silenci. I es va sentir un tret. Vermell. Li costava escriure. Li costava poder publicar. Li costava la censura, la humiliació, la incomprensió, l’ostracisme. 1837. Tenia 28 anys. Es va pelar per moltes raons però sobre tot per una: "Me duele España”. I pum. Així va dir tot el que no podia dir. El tret és el missatge. El tret és l’obra no publicada. 

Larra moria i Azorín no havia nascut encara (1873). Però Azorín hereta les obsessions de Larra per la censura. Per la insatisfacció. I semblava que el primer avisava al segon. I tot i que Azorín va escriure quilomètricament Espanya s’enfonsava al seu voltant. Dinamita 1898. Volaven les colònies americanes. L’imperi esclata. I Espanya mentia i censurava la veritat sobre Cuba, Filipines, Puerto Rico... Sobre tot. La censura de la realitat i tots els escriptors del 98 buscant solucions, sortides, respostes a través de la ficció de les seves obres. Desesperats perquè Espanya era, veritablement, la que ja explicava Larra. No hi havia sortida. No hi va haver sortida. I cadascú, a la vida, es suïcida com vol. I així va ser. Però, sortosament, el 2018, a Espanya, tot ha anat a millor: per això Valtònyc està a Bèlgica. I no hi ha censura, i tot és de confitura. I no hi ha presos polítics, ni exiliats. I Catalunya no és una colònia: és un perfum de moda.... I vet aquí un gat i vet aquí un gos i aquest conte ni amb oceans d’àcid clorhídric és fos.