Les ziga-zagues de la política catalana són dignes del més gran jugador del món. Llàstima que la política es juga —o s’hauria de jugar— amb el cap i no amb els peus. Llàstima que costi tant d’assumir que la política que convé a Catalunya és la que sap conjugar plantejaments estratègics i tàctics, els problemes immediats amb els problemes previsibles i l’avaluació de les forces pròpies en relació amb el contrincant o l’enemic. La política que sobretot els convé als catalans, ha de ser de mirada llarga, inequívocament dedicada a millorar-los la vida d’avui, però sabent explicar perquè el benestar d’avui està condicionat i perquè ens cal un estat propi. Em sorprèn la facilitat amb que per explicar la complexitat del procés polític català acceptem el relat dels nostres oponents.
Benvolguts dirigents del país, per favor, ordenin i aclareixin el discurs. No contribueixin a multiplicar el desgavell, o al final potser sí que haurem de parlar del fracàs definitiu de la catalanitat. I per catalanitat entenc un discurs coherent i engrescador de futur sobre com construir un país més democràtic, una identitat més plural, amb major justícia social, més pròsper, més benestant, més cívic i més universalista. Un discurs que òbviament exigeix empeltar aquests legítims objectius nacionals de nació dels catalans amb unes administracions adients.
El procés polític català anava i va (al meu entendre es tracta d’això) d’una idea de país i de societat que fa anys que perseguim sense aconseguir-ho. L’anomenat procés anava d’això, i per tant, el procés no ha mort perquè la major part del que volíem està pendent. El contrarelat dels partits espanyolistes sempre ha pretès que el procés era una cosa de dirigents embogits que enganyaven als catalans. No acceptem el que no és. Desmerèixer el procés és minimitzar els anhels i els ideals d’una quantitat extraordinària de catalans a la recerca, repeteixo, de més qualitat democràtica, justícia social, progrés, qualitat de vida i civilitat.
Òbviament no em sorprèn que a molta gent li plagui posar en relleu que el procés ha mort, el que em sobta que és que alguns dirigents del procés ens assegurin que estem en el post-Procés i que l’independentisme avui no té les condicions per tirar endavant. Aquest era el titular d’una entrevista concedida per president Mas a la Vanguardia, no fa gaire. Titular, al meu entendre, dramàtic. Amb tot el respecte, lamento contradir-lo: l’independentisme té totes les condicions per tirar endavant, almenys si se l’entén com se l’ha d’entendre: un moviment que busca donar forma a un ideal de país i a una forma d’estat adequada als nostres temps i les nostres necessitats com a poble. El senyor Sánchez necessita set vots per governar. Nosaltres necessitem un moviment com cal per assolir un estat que actuï al servei de les nostres inquietuds i múltiples problemes.
Una altra cosa és la independència. És cert, la independència no té condicions per ser assolida, com no en tenia l’any 2017. I no les té, i no les tenia, perquè l’estat ha jugat fort per impedir-la, i perquè la societat catalana no ha tingut la força ni la convicció per imposar-la, i tampoc els dirigents per guiar-la.
És inadequat, per tant, confondre la independència amb l’independentisme. Suposa prendre l’A per la B. Barrejar l’objectiu amb el moviment, l’objectiu estratègic amb els objectius tàctics, l’ideal amb l’acció política. I no cal dir que confonen tantes coses fins i tot semblen altíssima política les pedestres polítiques de Pedro Sánchez (fer de la necessitat una virtut).
Considero que negar el procés és un altre error de fons de la política catalana. Suposa acceptar sense més ni més la cosmovisió que sobre Catalunya expressen a totes hores els dirigents socialistes i populars: el procés va ser un error, un embogiment momentani dels dirigents. Ara sí, insisteixen, el procés s’ha acabat i la concòrdia entre els catalans ha retornat.
Cap d’aquestes idees es correspon a la realitat. Ni el procés s’ha acabat, ni la concòrdia entre els catalans era i és el problema. El problema era un mal estat que pels catalans continua sent-ho. El procés va ser la resposta de la societat catalana a la crítica situació política i econòmica del país. Va ser la resposta de gran part del catalanisme a un estat que insistia en perjudicar-nos. Va ser la plasmació política del transit d’un catalanisme autonòmista a un catalanisme majoritàriament independentista. Va suposar una mutació social a favor d’una Catalunya independent com a resposta als objectius polítics bàsics de l’estat, socialistes inclosos, en relació amb Catalunya: fer-la políticament minimitzada, econòmicament dependent, fiscalment proveïdora, culturalment assimilada i socialment desnacionalitzada.
Pregunto: han canviat els grans objectius de l’estat en relació amb Catalunya? És cert que ara el PSOE fa virtut de la necessitat. Però més enllà de repetir cada dia que gràcies a Pedro Sánchez ha societat catalana viu en concòrdia on és l’esmena a la totalitat de les polítiques de sempre. Francament, veig més retòrica que fets, veig petits avenços obtinguts amb fòrceps. No percebo cap declaració que modifiqui el fons dels grans objectius assimiladors de l’estat.
No distingeixo res que em faci pensar que les grans institucions de l’Estat hagin renunciat a mantenir-se en la mateixa motllura estatal de sempre. I, malgrat la necessitat, almenys fins ara, el PSOE continua negant el principi democràtic bàsic: el referèndum. Segurament espera vèncer-nos del tot abans que la necessitat no l’obligui a fer virtut també del referèndum. O, perdonin que sigui mal pensat, que pensin que ja acceptaran fer-lo quan tinguin clar que el guanyaran. En tot cas, em sembla clar que el procés no s’haurà acabat fins quan milions de catalans imposin un referèndum. O bé, és clar, quan els catalans hagin estat convençuts (i segurament definitivament vençuts) i que per tant ens conformen amb la idea que l’estat espanyol és la nostra millor opció per molt que segueixi sent un estat que ens nega i perjudica. .
A hores d’ara no veig cap raó per acceptar que els grans objectius del catalanisme independentista s’hagin assolit. En conseqüència, no veig cap motiu per donar per liquidat el procés polític que va forjar-se a partir de la nefasta actuació dels partits estatals en relació amb l’Estatut del 2006. No veig cap motiu per donar per tancada la imprescindible necessitat que té Catalunya de posseir un estat que doni resposta als seus anhels polítics socials, econòmics, fiscals i culturals; no veig cap raó per donar per resoltes les rabioses conseqüències judicials de l’aplicació del 155; no cal dir que no hi ha cap motiu per acceptar que s’han resolt els greuges històrics que acumula Catalunya. Posem per cas el català a Europa i a Espanya. Res del que va intentar el procés ha caducat. Les raons dels procés són aquí, cap d’elles s’ha resolt, per tant no ha caducat. El procés no s’ha acabat.
I no demano que mitifiquin, ben al contrari, l’any 2017; la direcció de l’independentisme va cometre errors greus i l’estat va poder posar amb molta repressió a baix cost l’independentisme contra les cordes. És obvi que el procés polític independentista va perdre la iniciativa i que l’independentisme no va saber tocar les tecles oportunes en els moments culminants. És evident que encara avui l’independentisme no ha sabut capitalitzar-se com un dels moviments democràtics més interessants que s’ha generat a l’Europa del segle XXI.
Podem acceptar, fins i tot, que hi ha haver aspectes essencials mal platejats des del primers dia. Per exemple, el procés va errar al no vincular amb més finesa la independència amb un ideal coherent i engrescador de país. Va posar en relleu que als nostres dirigents se’ls dona més l’activisme que la política. Va fallar a l’hora de vincular els objectius estratègics amb els tàctics, i per tant aprendre a arrancar victòries parcials (fiscalitat i infraestructures). Va ser poc constant en posar en primer pla les febleses estructurals, conseqüència d’un model institucional (Autonomia) enormement perjudicial per al la vida quotidiana dels catalans. És especialment significatiu no haver aconseguit engrescar als nous catalans. Ha estat dramàtic el dèficit d’unitat política. I ha tingut una importància decisiva no haver sabut o volgut configurar una cosmovisió de futur que donés esperança al conjunt dels catalans, independentistes o no. Una cosmovisió inequívocament democràtica, europea, universalista i, per què no, col·laboradora amb la societat espanyola, per necessitat, per interès i per fraternitat.
Sembla mentida, però hem arribat a un punt extravagant. Allò que hem reclamat els independentistes (democràcia, drets, educació, sanitat, justícia social, prosperitat, benestar, sostenibilitat, medi ambient i aigua) ara se’ns diu que ho defensa el PSOE. Se’ns diu que això ens ho portarà l’estat, però sense procés. Em recorda a a allò que fa anys vaig sentir dir moltes vegades: amb democràcia a Espanya tot és possible. Personalment, doncs, ho tinc clar: el procés no s’ha acabat. El PP continua volent destruir la catalanitat, VOX exterminar-la, i el PSOE vol resoldre una urgència de poder. És obvi el que vol el Rei i el que persegueixen les altes institucions de l’estat. No cal que ho escrigui.
La pregunta és òbvia: quant de temps durarà la necessitat i quant tardarà en apagar-se la virtut del PSOE? La resposta és encara més obvia: el mateix temps que hagin de menester set vots.
Malauradament, doncs, a la política catalana li sobren declaracions i li falten continuïtats. Li sobra improvisació i li falta raonament. Li manca sentit d’estat i li sobra ingenuïtat. Una societat només té una manera d’avançar: posseint una idea clara i àmpliament compartida de país, i un bon estat al darrere. Ara els catalans no tenim ni una cosa ni l’altra. Les propostes del PSOE semblen inspirar-se en el catalanisme d’abans de Valentí Almirall. El PP fa reaccionarisme d’extrema dreta.
Per tant, prego per favor, dirigents d’ERC i Junts, el procés no s’ha acabat perquè els democràtics i virtuosos objectius que el van motivar estan molt lluny d’haver-se aconseguit. I perquè la proposta que fa el PSOE és més prima que una fulla de paper de fumar i perquè la proposta del PP és passar per damunt de la catalanitat una piconadora.
Anem amb compte. El valencià Joan Fuster, va ser l’intel·lectual que millor va entendre el principal dèficit polític que arrossegava la catalanitat, entesa aleshores (sembla increïble) com un tot que aglutinava al conjunt del domini lingüístic. Recordin dos dels seus textos: Nosaltres els valencians, publicat l’any 1962, i Un país sense política, editat el 1976.
En aquells escrits de fa mig segle, encara sota la dictadura, afirmava que els valencians quan pensaven en la seva entitat de poble es trobaven incerts, situats en un present que no és ni carn ni peix, i que no era atzar que no s’hagués produït un nacionalisme valencià seriós, ni que els episòdics intents realitzats en aquesta direcció haguessin estat flàccids i pintorescos. Però, no obstant això, -deia- tampoc la perspectiva integradora en què els valencians havien estat inserits des de feia, almenys, dos segles i mig, no ha arribat a subsumir-los del tot en una nova categoria global. La categoria global era l’estat espanyol i la seva l’espanyolitat.
Doncs, salvant totes les distàncies, crec que estem en una situació comparable. Molts catalans es troben en una situació incerta. L’independentisme no ha aconseguit articular les virtuts d’una idea de nació administrada per un estat propi, ni ha sabut organitzar una força social vencedora. Ni la perspectiva integradora que proposa el PSOE es altra cosa que la resposta a una necessitat electoral. Afirmar que darrere la necessitat del PSOE s’expressa un canvi d’època de l’estat en relació amb Catalunya és molt agosarat. I em sembla que tanta benevolència, ingenuïtat i declaració no és com millor es reconstitueix el procés polític català que més convé a la societat catalana.
Benvingut tot el que es pugui assolir atesa la necessitat de Pedro Sánchez, però posem-ho en el context d’un procés polític que no és un passat per oblidar. Com no és passat la voluntat de les forces polítiques estatals de continuar enrocades en el principi autoritari. Mentre l’Estat no accepti un Referèndum el procés continuarà viu, almenys mentre uns quants catalans així ho defensem. Que jo sàpiga el poble català no ha renunciat a gaudir d’un país millor i a resoldre democràticament les desavinences amb l’estat espanyol a través d’un referèndum.
Vigilem, per tant, les coses que acceptem. El passat sempre interactua amb el present. La valoració que fem del procés és part de la política d’ara. Malmetre la memòria col·lectiva, ignorant-la o menystenint-la, no saber-la relligar amb el present i el futur defineix una política sense caràcter. I sense una política amb caràcter, globalment orientada a l’estat propi, és impossible abordar correctament el combat amb l’estat impropi on vivim, incloses totes les taules de negociació que convingui. Donar per mort un procés polític tan extraordinari (amb els encerts i errors inclosos) com el que es va donar entre 2006 i 2017 és un error greu. L’any 2017 es van prendre decisions equivocades, es va mal tancar una etapa, però ni el procés ni les seves motivacions es van acabar.
Que s’hagi acabat, i encara més que nosaltres ho acceptem, és el que pretén l’establishment estatal. Durant uns mesos van veure el seu estat trontollar i no ho obliden, però volen que nosaltres obliden. Estem en una etapa diferent, és cert. Els dirigents de l’independentisme sense admetre-ho han canviat la tàctica, és clar. Però també és cert que els dirigents de l’estat estan més fracturats que mai. Uns volen refer l’estat espanyol fent de la necessitat virtut i els altres volen mantenir-lo a base de bufetades. No cal dir que millor els primers que els segons. Però, per favor, l’estat és el mateix, i només la continuïtat de les principals virtuts del moviment independentista (amb les adaptacions sempre imprescindibles) donaran resposta als ideals legítims, i a més, virtuosos, de la gent que va implicar-s’hi.
Benvolguts dirigents del país, per favor, ordenin i aclareixin el discurs. No contribueixin a multiplicar el desgavell, o al final potser sí que haurem de parlar del fracàs definitiu de la catalanitat. I per catalanitat entenc un discurs coherent i engrescador de futur sobre com construir un país més democràtic, una identitat més plural, amb major justícia social, més pròsper, més benestant, més cívic i més universalista. Un discurs que òbviament exigeix empeltar aquests legítims objectius nacionals de nació dels catalans amb unes administracions adients.
El procés polític català anava i va (al meu entendre es tracta d’això) d’una idea de país i de societat que fa anys que perseguim sense aconseguir-ho. L’anomenat procés anava d’això, i per tant, el procés no ha mort perquè la major part del que volíem està pendent. El contrarelat dels partits espanyolistes sempre ha pretès que el procés era una cosa de dirigents embogits que enganyaven als catalans. No acceptem el que no és. Desmerèixer el procés és minimitzar els anhels i els ideals d’una quantitat extraordinària de catalans a la recerca, repeteixo, de més qualitat democràtica, justícia social, progrés, qualitat de vida i civilitat.
Òbviament no em sorprèn que a molta gent li plagui posar en relleu que el procés ha mort, el que em sobta que és que alguns dirigents del procés ens assegurin que estem en el post-Procés i que l’independentisme avui no té les condicions per tirar endavant. Aquest era el titular d’una entrevista concedida per president Mas a la Vanguardia, no fa gaire. Titular, al meu entendre, dramàtic. Amb tot el respecte, lamento contradir-lo: l’independentisme té totes les condicions per tirar endavant, almenys si se l’entén com se l’ha d’entendre: un moviment que busca donar forma a un ideal de país i a una forma d’estat adequada als nostres temps i les nostres necessitats com a poble. El senyor Sánchez necessita set vots per governar. Nosaltres necessitem un moviment com cal per assolir un estat que actuï al servei de les nostres inquietuds i múltiples problemes.
Una altra cosa és la independència. És cert, la independència no té condicions per ser assolida, com no en tenia l’any 2017. I no les té, i no les tenia, perquè l’estat ha jugat fort per impedir-la, i perquè la societat catalana no ha tingut la força ni la convicció per imposar-la, i tampoc els dirigents per guiar-la.
És inadequat, per tant, confondre la independència amb l’independentisme. Suposa prendre l’A per la B. Barrejar l’objectiu amb el moviment, l’objectiu estratègic amb els objectius tàctics, l’ideal amb l’acció política. I no cal dir que confonen tantes coses fins i tot semblen altíssima política les pedestres polítiques de Pedro Sánchez (fer de la necessitat una virtut).
Considero que negar el procés és un altre error de fons de la política catalana. Suposa acceptar sense més ni més la cosmovisió que sobre Catalunya expressen a totes hores els dirigents socialistes i populars: el procés va ser un error, un embogiment momentani dels dirigents. Ara sí, insisteixen, el procés s’ha acabat i la concòrdia entre els catalans ha retornat.
Cap d’aquestes idees es correspon a la realitat. Ni el procés s’ha acabat, ni la concòrdia entre els catalans era i és el problema. El problema era un mal estat que pels catalans continua sent-ho. El procés va ser la resposta de la societat catalana a la crítica situació política i econòmica del país. Va ser la resposta de gran part del catalanisme a un estat que insistia en perjudicar-nos. Va ser la plasmació política del transit d’un catalanisme autonòmista a un catalanisme majoritàriament independentista. Va suposar una mutació social a favor d’una Catalunya independent com a resposta als objectius polítics bàsics de l’estat, socialistes inclosos, en relació amb Catalunya: fer-la políticament minimitzada, econòmicament dependent, fiscalment proveïdora, culturalment assimilada i socialment desnacionalitzada.
Pregunto: han canviat els grans objectius de l’estat en relació amb Catalunya? És cert que ara el PSOE fa virtut de la necessitat. Però més enllà de repetir cada dia que gràcies a Pedro Sánchez ha societat catalana viu en concòrdia on és l’esmena a la totalitat de les polítiques de sempre. Francament, veig més retòrica que fets, veig petits avenços obtinguts amb fòrceps. No percebo cap declaració que modifiqui el fons dels grans objectius assimiladors de l’estat.
No distingeixo res que em faci pensar que les grans institucions de l’Estat hagin renunciat a mantenir-se en la mateixa motllura estatal de sempre. I, malgrat la necessitat, almenys fins ara, el PSOE continua negant el principi democràtic bàsic: el referèndum. Segurament espera vèncer-nos del tot abans que la necessitat no l’obligui a fer virtut també del referèndum. O, perdonin que sigui mal pensat, que pensin que ja acceptaran fer-lo quan tinguin clar que el guanyaran. En tot cas, em sembla clar que el procés no s’haurà acabat fins quan milions de catalans imposin un referèndum. O bé, és clar, quan els catalans hagin estat convençuts (i segurament definitivament vençuts) i que per tant ens conformen amb la idea que l’estat espanyol és la nostra millor opció per molt que segueixi sent un estat que ens nega i perjudica. .
A hores d’ara no veig cap raó per acceptar que els grans objectius del catalanisme independentista s’hagin assolit. En conseqüència, no veig cap motiu per donar per liquidat el procés polític que va forjar-se a partir de la nefasta actuació dels partits estatals en relació amb l’Estatut del 2006. No veig cap motiu per donar per tancada la imprescindible necessitat que té Catalunya de posseir un estat que doni resposta als seus anhels polítics socials, econòmics, fiscals i culturals; no veig cap raó per donar per resoltes les rabioses conseqüències judicials de l’aplicació del 155; no cal dir que no hi ha cap motiu per acceptar que s’han resolt els greuges històrics que acumula Catalunya. Posem per cas el català a Europa i a Espanya. Res del que va intentar el procés ha caducat. Les raons dels procés són aquí, cap d’elles s’ha resolt, per tant no ha caducat. El procés no s’ha acabat.
I no demano que mitifiquin, ben al contrari, l’any 2017; la direcció de l’independentisme va cometre errors greus i l’estat va poder posar amb molta repressió a baix cost l’independentisme contra les cordes. És obvi que el procés polític independentista va perdre la iniciativa i que l’independentisme no va saber tocar les tecles oportunes en els moments culminants. És evident que encara avui l’independentisme no ha sabut capitalitzar-se com un dels moviments democràtics més interessants que s’ha generat a l’Europa del segle XXI.
Podem acceptar, fins i tot, que hi ha haver aspectes essencials mal platejats des del primers dia. Per exemple, el procés va errar al no vincular amb més finesa la independència amb un ideal coherent i engrescador de país. Va posar en relleu que als nostres dirigents se’ls dona més l’activisme que la política. Va fallar a l’hora de vincular els objectius estratègics amb els tàctics, i per tant aprendre a arrancar victòries parcials (fiscalitat i infraestructures). Va ser poc constant en posar en primer pla les febleses estructurals, conseqüència d’un model institucional (Autonomia) enormement perjudicial per al la vida quotidiana dels catalans. És especialment significatiu no haver aconseguit engrescar als nous catalans. Ha estat dramàtic el dèficit d’unitat política. I ha tingut una importància decisiva no haver sabut o volgut configurar una cosmovisió de futur que donés esperança al conjunt dels catalans, independentistes o no. Una cosmovisió inequívocament democràtica, europea, universalista i, per què no, col·laboradora amb la societat espanyola, per necessitat, per interès i per fraternitat.
Sembla mentida, però hem arribat a un punt extravagant. Allò que hem reclamat els independentistes (democràcia, drets, educació, sanitat, justícia social, prosperitat, benestar, sostenibilitat, medi ambient i aigua) ara se’ns diu que ho defensa el PSOE. Se’ns diu que això ens ho portarà l’estat, però sense procés. Em recorda a a allò que fa anys vaig sentir dir moltes vegades: amb democràcia a Espanya tot és possible. Personalment, doncs, ho tinc clar: el procés no s’ha acabat. El PP continua volent destruir la catalanitat, VOX exterminar-la, i el PSOE vol resoldre una urgència de poder. És obvi el que vol el Rei i el que persegueixen les altes institucions de l’estat. No cal que ho escrigui.
La pregunta és òbvia: quant de temps durarà la necessitat i quant tardarà en apagar-se la virtut del PSOE? La resposta és encara més obvia: el mateix temps que hagin de menester set vots.
Malauradament, doncs, a la política catalana li sobren declaracions i li falten continuïtats. Li sobra improvisació i li falta raonament. Li manca sentit d’estat i li sobra ingenuïtat. Una societat només té una manera d’avançar: posseint una idea clara i àmpliament compartida de país, i un bon estat al darrere. Ara els catalans no tenim ni una cosa ni l’altra. Les propostes del PSOE semblen inspirar-se en el catalanisme d’abans de Valentí Almirall. El PP fa reaccionarisme d’extrema dreta.
Per tant, prego per favor, dirigents d’ERC i Junts, el procés no s’ha acabat perquè els democràtics i virtuosos objectius que el van motivar estan molt lluny d’haver-se aconseguit. I perquè la proposta que fa el PSOE és més prima que una fulla de paper de fumar i perquè la proposta del PP és passar per damunt de la catalanitat una piconadora.
Anem amb compte. El valencià Joan Fuster, va ser l’intel·lectual que millor va entendre el principal dèficit polític que arrossegava la catalanitat, entesa aleshores (sembla increïble) com un tot que aglutinava al conjunt del domini lingüístic. Recordin dos dels seus textos: Nosaltres els valencians, publicat l’any 1962, i Un país sense política, editat el 1976.
En aquells escrits de fa mig segle, encara sota la dictadura, afirmava que els valencians quan pensaven en la seva entitat de poble es trobaven incerts, situats en un present que no és ni carn ni peix, i que no era atzar que no s’hagués produït un nacionalisme valencià seriós, ni que els episòdics intents realitzats en aquesta direcció haguessin estat flàccids i pintorescos. Però, no obstant això, -deia- tampoc la perspectiva integradora en què els valencians havien estat inserits des de feia, almenys, dos segles i mig, no ha arribat a subsumir-los del tot en una nova categoria global. La categoria global era l’estat espanyol i la seva l’espanyolitat.
Doncs, salvant totes les distàncies, crec que estem en una situació comparable. Molts catalans es troben en una situació incerta. L’independentisme no ha aconseguit articular les virtuts d’una idea de nació administrada per un estat propi, ni ha sabut organitzar una força social vencedora. Ni la perspectiva integradora que proposa el PSOE es altra cosa que la resposta a una necessitat electoral. Afirmar que darrere la necessitat del PSOE s’expressa un canvi d’època de l’estat en relació amb Catalunya és molt agosarat. I em sembla que tanta benevolència, ingenuïtat i declaració no és com millor es reconstitueix el procés polític català que més convé a la societat catalana.
Benvingut tot el que es pugui assolir atesa la necessitat de Pedro Sánchez, però posem-ho en el context d’un procés polític que no és un passat per oblidar. Com no és passat la voluntat de les forces polítiques estatals de continuar enrocades en el principi autoritari. Mentre l’Estat no accepti un Referèndum el procés continuarà viu, almenys mentre uns quants catalans així ho defensem. Que jo sàpiga el poble català no ha renunciat a gaudir d’un país millor i a resoldre democràticament les desavinences amb l’estat espanyol a través d’un referèndum.
Vigilem, per tant, les coses que acceptem. El passat sempre interactua amb el present. La valoració que fem del procés és part de la política d’ara. Malmetre la memòria col·lectiva, ignorant-la o menystenint-la, no saber-la relligar amb el present i el futur defineix una política sense caràcter. I sense una política amb caràcter, globalment orientada a l’estat propi, és impossible abordar correctament el combat amb l’estat impropi on vivim, incloses totes les taules de negociació que convingui. Donar per mort un procés polític tan extraordinari (amb els encerts i errors inclosos) com el que es va donar entre 2006 i 2017 és un error greu. L’any 2017 es van prendre decisions equivocades, es va mal tancar una etapa, però ni el procés ni les seves motivacions es van acabar.
Que s’hagi acabat, i encara més que nosaltres ho acceptem, és el que pretén l’establishment estatal. Durant uns mesos van veure el seu estat trontollar i no ho obliden, però volen que nosaltres obliden. Estem en una etapa diferent, és cert. Els dirigents de l’independentisme sense admetre-ho han canviat la tàctica, és clar. Però també és cert que els dirigents de l’estat estan més fracturats que mai. Uns volen refer l’estat espanyol fent de la necessitat virtut i els altres volen mantenir-lo a base de bufetades. No cal dir que millor els primers que els segons. Però, per favor, l’estat és el mateix, i només la continuïtat de les principals virtuts del moviment independentista (amb les adaptacions sempre imprescindibles) donaran resposta als ideals legítims, i a més, virtuosos, de la gent que va implicar-s’hi.