Hem acabat l'estiu amb debats sobre constitucionalisme o organització dels estats, seguretat pública i corrupció. Temes poderosos, dels que marquen el nivell dels nostres representants, dels que no s'hauria de passar de puntetes ni utilitzar-los com arma llancívola contra l'adversari.

Sobre el primer, la presentació al registre d'un text conegut com la llei de transitorietat, estic segura que en parlarem durant tot aquest mes de setembre i molt més enllà; per tant, prefereixo, abans que desapareguin i passin desapercebudes dedicar alguna reflexió a un ple extraordinari que els partits del Congrés van obligar a convocar al PP i concretament a qui el presideix, Mariano Rajoy, i van desaprofitar tots els convocants en decebre'ns i fer-nos pensar que no s'insinua ni un bri de regeneracionisme en la política espanyola.

La corrupció en l'activitat dels partits polítics i en les persones que ocupen càrrecs de responsabilitat pública és la pitjor de les traïcions de l'acord de bona fe que significa dipositar el vot a una determinada opció política.

No es tracta de qüestionar la normativa electoral ni el jutjat que instruirà la causa quan el delicte ja s'hagi comès; es tracta de debatre com es traeix la confiança en la base mateixa del sistema democràtic. Com que hi ha aspectes que el col·lectiu ha de dipositar confiança en els dirigents, s'espera d'aquests que amb encerts o desencerts gestionin, governin els recursos públics en benefici de polítiques públiques (cada partit entén això a la seva manera) però quan els recursos públics es deriven a l'enriquiment personal o al finançament il·lícit del partit, no és una apropiació indeguda com una altra, és la que hauria de castigar-se amb la retirada de la confiança atorgada.

Estem aconseguint desmerèixer la política i això només afavoreix als que tenen altres formes d'influir en el que passa a les societats organitzades, per tant, la corrupció en forma d'enriquiment personal detreu diners dels quals no tenen altra manera de tenir serveis que no sigui confiant en els governants de la cosa pública.

Quan més injuriada està la política és quan és més necessària. Ja fa massa anys que parlem de crisi institucional sense haver reaccionat, més aviat s'ha creat un perillós estat d'opinió que tots els sistemes són corruptes i és inherent a la política.

Quan un partit es finança il·lícitament, es trenca la norma bàsica d'igualtat d'acció i d'oportunitats en les conteses electorals i aquell que aconsegueix més recursos de manera il·lícita, no només comet un delicte, sinó que vulnera greument el sistema electoral, introduint unes possibilitats de convenciment de l'electorat que els altres no tenen. És a dir, trenca la norma bàsica de l'acció política democràtica.

Obvietats com aquestes han passat desapercebudes en un debat estèril en què tots, però especialment el PP, confiaven en la desatenció estiuenca dels ciutadans. I segurament ho han aconseguit.

Cap compromís de reforçar els sistemes de control, fiscalia anticorrupció, agència tributària, millora de l'administració de Justícia. Cap frase que faci pensar que el PP hagi entès el mal que el seu "quietisme" en aquest greu tema i en tants d'altres està fent un mal difícilment reversible en una societat que només se'n sortirà si pot tornar a confiar amb els seus representants encara que sigui des de la discrepància més profunda. Cap declaració de principis que ens faci pensar que aquesta sensació de tocar fons aconseguirà que els protagonistes institucionals hagin aprés cap lliçó i canviïn l'actitud individual.

Però el Ple de la corrupció arribava després d'una penosa actuació estatal, en un greu tema de seguretat publica, que s'havia produït a les poblacions de Barcelona, Cambrils i Alcanar. Les formes de criminalitat en la societat contemporània han anat evolucionant, les formes de crear terror, també. Fins i tot el que anomenem equivocadament terrorisme gihadista ha evolucionat el perfil dels criminals que el practiquen, els sistemes de captació i els materials amb què sembren el terror.

Les víctimes ja estaven ateses, els cadàvers s'estaven estudiant pels forenses, la policia de la Generalitat-Mossos d'Esquadra feia la seva feina. Els terroristes havien actuat precipitadament i amb intenció de passar a la història com a macabres soldats del terror i havien utilitzat la seva pròpia identitat i havien deixat documents en les camionetes perquè sabéssim qui havia actuat en nom de la causa folla que diuen defensar.

Del govern del PP no n'esperem gaire, i dels ministres de l'Interior que ha nomenat Mariano Rajoy, tampoc, però el seu desplaçament a Catalunya va mostrar-nos una incapacitat perseverant i exponencialment preocupant de no entendre ni actuar com correspondria als governants d'un estat que, si té alguna possibilitat de futur, és acceptant les seves realitats diverses.

M'agradaria escoltar alguna reflexió interessant sobre l'anàlisi de la criminalitat en les societats avançades, m'agradaria veure com el president espanyol no es tanca a la "seva delegació" i parla només amb els que considera els seus; és evident que amb l'actual Govern no és esperable.

He viscut amb preocupació el debat extern a la Seguretat Pública que s'ha suscitat durant els dies posteriors als atemptats, i hauria preferit que les policies haguessin quedat al marge dels debats oberts entre Catalunya i Espanya, però des d'aquesta mateixa posició de considerar sensible l'acció dels cossos de seguretat, també vull dir que un ministre de l'Interior incapaç de donar informació fiable en un moment com aquest no es mereix seguir sent-ho i un cap de govern que no vol parlar de la connexió dels mossos d'esquadra amb l'Europol en calent, però proposa canvis en el codi penal en calent, és més que insensat.

Ho dic lluny del fanatisme que amara les declaracions polítiques d'uns dies de tristor i preocupació, ho dic lluny de les samarretes amb eslògans i caricatures.

De l'actuació policial d'aquests dies caldrà avaluar-ne els encerts i desencerts però un sistema de Seguretat Pública eficient no s'improvisa en pocs mesos, és fruit de molts anys de preparació i saben que jo no necessitava veure als Mossos d'Esquadra actuant després d'un atemptat (que hauria preferit no haver de viure) per a defensar la seva tasca, quan des de sectors de la mateixa societat catalana eren durament criticats.

A la Policia de Catalunya, és a dir, la suma de la policia de la Generalitat-Mossos d'Esquadra i policies Locals, en el cas de Barcelona, la Guàrdia Urbana els ciutadans els han mostrat la gratitud en una pregària florida, personal i silenciosa, lluny de cap declaració de frases solemnes i promeses d'exèrcits.

La societat catalana, majoritàriament, ha vençut el terrorisme sortint al carrer, mirant aparadors, comprant a les botigues, dinant a les terrasses, menjant gelats al parc, tornant a la Rambla de Barcelona i al Passeig Marítim de Cambrils. És la normalitat que ens volen robar la que volem defensar. Sense fanatismes perquè viurem operacions policials de tota sort d'èxit i fracàs, però ens agrada saber que els seus comandaments coneixen la societat a la qual serveixen i no li estalvien informació.

Correspon als representants polítics explicar-nos l'evolució de les formes de criminalitat i sobretot, els correspon no prometre que no tornarà a passar perquè ningú està en condicions de fer-ho i nosaltres a l'estiu ens agrada ramblejar i tendim a ser gregaris, no ens cal que ho diguin agències d'intel·ligència internacional reals o fictícies. Ho sabem.

Lluny del fanatisme, també sabem que la corrupció no és patrimoni de la societat espanyola i que aquesta tardor, entre altres moltes coses, ens espera la sentència del cas Palau...

Corrupció, seguretat pública i constitucionalisme modern, tres grans temes per acabar un estiu que va interrompre un esglai.