Segons les dades de l’IDESCAT i l’INE, a l’últim padró de 2024, Catalunya tenia un 19% de la població nascuda a l’estranger; uns 1,5 milions de persones. A hores d’ara, el 2026, les estimacions s’enfilen al 25%. Les 10 principals procedències són el Marroc amb un 17% del total de migrants, 260.000 persones, Romania, 8,5% i 130.000, Itàlia, 7% i 110.000, entre els quals molts argentins nacionalitzats italians, Xina, 6% i 95.000, Colòmbia, 5,5% i 85.000, Veneçuela, 5% i 80.000, Pakistan, 4,5% i 70.000, França, 4% i 65.000, Hondures 4% i 60.000, Equador, 3,5% i 55.000 persones. 
En xifres aproximades, les procedències subsaharianes del Senegal, Gàmbia, Mali, Nigèria i Ghana arriben als 100.000 migrants. Les nord-africanes rondarien els 300.000. Les sud-americanes superen els 300.000, incloent-hi els italoargentins. Els europeus també ronden els 300.000 i els asiàtics els 200.000. La seva presència a les comarques de Catalunya és diversa amb concentracions d’una tipologia determinada en alguns punts.

Aquestes dades són un recordatori de l’estat demogràfic actual de la Catalunya dels 8 milions, amb la taxa de natalitat més baixa de la història, fregant les del Japó i Corea. Són dades que venen a tomb per comentar el document aparegut fa poc sobre "Una Política Migratòria Útil Per Una Transformació Econòmica I Social". Es tracta d’un informe d'anàlisi estratègica del col·lectiu “Economistes pel Benestar” del Col·legi d'Economistes de Catalunya. En el treball es parla de la immigració com un fenomen estructural i es proposa un canvi profund en el model actual per evitar la precarietat i la segregació de la població. 

En síntesi, es proposa un canvi de model econòmic, perquè l’actual només absorbeix mà d'obra en ocupacions precàries i sectors de baix valor afegit que atrauen una migració determinada. Alerta que amb una alta immigració i en un context de natalitat històricament baixa, i sense una gestió estratègica de la política migratòria es genera una societat fragmentada i amb creixents desigualtats. 

Per això, l’informe, com he expressat jo mateix en altres ocasions, posa en dubte els objectius de creixement poblacional desmesurats de la Catalunya dels 10 milions. Hi ha una lògica irrefutable. Quan teníem una Catalunya dels 6 milions, les costures de l’estat del benestar i les limitacions de l’autonomia eren paleses. Es parlava d’una societat catalana estressada que, a causa del dèficit fiscal i a la Catalunya de peatge subsegüent, no podia fer front a la qualitat necessària dels serveis públics i que obligava la gent a pagar impostos alts i serveis privats. Només cal repassar els capítols del llibre “Catalunya societat massa limitada”, coordinat per Jacint Ros Hombravella i Josep Ma Jové, i impulsat per mi mateix, editat el 2003 per Angle Editorial. Al llibre s’hi parlava dels segments de la burgesia catalana que feien negocis amb la Catalunya de peatge que ens imposava l’estat. S’hi parlava també de la subalternitat de les elits catalanes respecte al model oligàrquic espanyol.

Aquells condicionants estructurals, que podien haver rebut un sotrac definitiu amb l’exercici de l’autodeterminació el 2017, després de la fallida de l’intent continuen ara més agreujats, pel sotmetiment creixent als interessos del capitalisme del BOE, el creixement de segments rendistes i de serveis de baix valor afegit, per la permanència del mateix percentatge d’espoli fiscal i per l’impacte que en vint anys Catalunya ha crescut en 2 milions més de persones. 

Per això, les anàlisis sectorials, reivindicacions corporatives, preocupacions lingüístiques, que no enumerin en cada ocasió totes les causes profundes i complexes del problema, fan que sigui difícil entendre els malestars desbordats a l’ensenyament, la sanitat, els serveis socials; o en el camp dels autònoms i petits empresaris. O del malestar social i cultural davant del xoc migratori. O del desemparament davant del problema de l’habitatge i del transport públic.

Només les minories socials que suren sobre les economies de baix cost turístiques, alimentàries i els rendistes poden estar satisfets del panorama. Només ho poden estar els servidors econòmics catalans de l’Espanya madrilenyitzada. Només ho poden estar, a l’extrema dreta i a l’esquerra extrema, els qui especulen amb els rendiments polítics o ideològics del caos social. 

Sense liquidar l’espoli espanyol, canviar el model econòmic de serveis precaris, aprimar el pes de les oligarquies espanyoles en els serveis de concessió o ordenació pública; i abordar una seriosa política migratòria, mentre s’activa una massiva implicació de la ciutadania en la integració lingüística i als valors mínims democràtics amb els drets i deures consegüents, el respecte a les normes de convivència que l’individualisme creixent entre autòctons està abandonant. Sense abordar simultàniament tots aquests fronts és d’irresponsables albirar una Catalunya dels 10 milions. Si no som capaços d’endreçar la Catalunya dels 8 milions i atacar, de forma el màxim consensuada, els colls d’ampolla que l’estenallen, encara menys ho podrem fer creixent en 2 milions més. I fer-ho, sense un bon planejament de nació ciutat/ país metropolità, fa dècades abandonat, on es dispari l’habitatge d’iniciativa publicoprivada i hi hagi trens allargats de trajecte i posats al dia; i la utilització de l’alta velocitat per trenar unes Rodalies ràpides entre les capitals connectades.

De fet, l’informe dels Economistes sobre immigració reclama que Catalunya disposi d'una política migratòria pròpia i adaptada a les necessitats reals del seu teixit productiu i social. I proposa vincular els fluxos migratoris a la millora de la productivitat per garantir la viabilitat a llarg termini dels serveis públics i de l'estat del benestar.  De la mateixa manera, l’Informe Fènix insta l'administració catalana a fer ús de les seves competències per eliminar els avantatges fiscals als sectors de baix valor afegit, apujar la fiscalitat turística i rebaixar la pressió fiscal de l'IRPF a les rendes altes i directius per evitar la fugida de bases tributàries cap a Madrid. Aquesta dosi d’autocrítica d’ambdós informes i de propostes concretes per a apaivagar l’actual problemàtica, està molt bé. Com ho estaria no oblidar el factor comunitari del xoc intergeneracional i multicultural que implica la mobilització pública i civil a favor de l’establiment d’un espai comú de llengua, valors i ciutadania. I no oblidar mai, mai, mai que l’estat espanyol en contra, i els catalans que hi col·laboren, és el principal de tots els problemes.

Per això, em sorprèn desagradablement que, per mor de l’accentuació d’un aspecte de la problemàtica, polítics tradicionals del règim, polítics populistes, sectors agreujats de mestres, sanitaris o de serveis socials i, fins i tot, acadèmics, no sàpiguen o no vulguin situar la seva legítima demanda, crítica o proposta en tot el context complex que la faci comprensible i compartible. Les anàlisis parcials, en què el focus només se situa en una sola direcció, serveixen per a generar debats intensos, però amb el risc que alimentin els demagogs que viuen de les simplificacions.