Des de Brussel·les arriben notícies preocupants des de fa dies i totes incideixen en la buidor detectada al continent a l'hora d'oferir una resposta mancomunada a la crisi del coronavirus, que és sanitària i serà econòmica. L'últim senyal d'alarma s'ha materialitzat en forma de dimissió, la de Mauro Ferrari, responsable del Consell Europeu d'Investigació.

El més preocupant no és la dimissió -de fet, el comitè científic de l'organisme ha respost que feia dies que se li demanava que cessés del càrrec-, sinó les paraules utilitzades per Ferrari per acomiadar-se. "Vaig arribar al comitè com un fervorós defensor de la Unió Europea, però la crisi del coronavirus ha canviat completament la meva visió [...] He perdut la fe en el sistema. El moment demana accions compromeses, focalitzades i decisives", afirmava en la carta de comiat el responsable sortint. El missatge, més enllà de les menudeses del conflicte a l'ens científic, retrata les mancances que en les últimes setmanes s'han detectat en els espais de govern d'Europa.

La credibilitat del projecte europeu queda tocada si les eines de governança compartida no són útils en una crisi mastodòntica com la del coronavirus. Amb el continent aturat, els sistemes sanitaris col·lapsats i la destrucció d'ocupació escalant a xifres insòlites, la Unió Europea no ha sabut abanderar la resposta a la crisi. Els estats, recelosos de cedir poder, han optat per accions domèstiques d'urgència -mirant de protegir els ciutadans fins als límits de les seves fronteres-, la Comissió i el Parlament Europeu han exercit el perfil d'institucions decoratives, superades pels designis dels executius més forts del continent, i altres espais de decisió, com l'Eurogrup, també s'han encallat a l'hora de prendre decisions valentes.

La vella Europa, que ha percebut amb el coronavirus la fragilitat del seu bé més preuat -un model d'estat del benestar que fa temps que necessita actualitzacions-, no ha trobat harmonia en les solucions a curt termini. Els recels també han contaminat el debat dels coronabons, perquè els estats més solvents acostumen a demanar garanties de pagament, i qui va més necessitat d'ajudes -Espanya, per exemple- no té manera d'acreditar ara mateix musculatura econòmica suficient per tornar el favor. La desconfiança va emergir quan l'euro penjava d'un fil i es dibuixava una Europa de dues velocitats -en el moment més dur de l'anterior crisi econòmica- i ha tornat a aparèixer ara, que tornen a anar mal dades. Una coincidència indicativa de les arestes del projecte europeu.

La inacció europea davant del moment de dificultat més greu de les últimes dècades -tan censurable com el tancament de fronteres aplicat davant el drama dels refugiats, avui un altre cop oblidats- alimenta el fantasma de la desafecció. I de la desafecció a l'euroescepticisme hi ha un trajecte curt. Al cor d'Europa potser s'hauria de tenir més present el clam que havia fet en el passat Jacques Delors, president de la Comissió Europea en moments capitals com el de la reunificació alemanya: "Europa continua necessitant una ànima". Faríem bé de fer cas tots plegats a Delors. Que la resposta que arribi sigui més Europa i no menys, però una Europa responsable, propera i solidària amb tots els seus ciutadans. La que trobem a faltar.