Més de tres mesos després de les eleccions del 21-D, la majoria independentista continua sense procedir a la formació del govern. Malgrat que un dels blocs que es va reivindicar en campanya suma en nombre d’escons (JxC, ERC i CUP), encara no s’ha aconseguit arribar a un acord d’investidura. Ara bé, el ple de fa una setmana introdueix una novetat en aquest llarg procés de negociacions: el temps ha començat a córrer. Si en dos mesos no s’ha investit president o presidenta, es convocaran unes noves eleccions. Tots els actors polítics i socials declaren públicament que no volen anar a eleccions, amb l’afegit gens menyspreable que la repetició suposaria un allargament de la intervenció de la Generalitat. Si aquestes es volen evitar, hi ha dues propostes (i mitja) de govern sobre la taula.

La primera, un govern amb majoria independentista. JxCat i ERC han negociat un preacord, en clau independentista, en el que voldrien sumar el recolzament de la CUP. En aquestes converses s’ha prioritzat la formació de govern i el fet de no transitar pels camins de la desobediència. També s’ha acordat que la presidència del Parlament correspon a ERC i la de la Generalitat a JxCat. Dos són els esculls amb què es troben: Puigdemont i Comin no poden exercir el seu dret a vot, i la CUP no considera prou “rupturista” el contingut de l’acord. Això porta a un escenari de difícil resolució: fins i tot si els dos diputats deixessin la seva acta, no està escrit que la CUP no transités de l’abstenció al no. Carles Riera alertava fa uns dies que la renúncia dels diputats no seria ben vista pels anticapitalistes.

El ple fallit d’investidura de Jordi Turull va servir també per obrir nous escenaris d’acords: complexes (que introdueixen dinàmiques diferents a la campanya pel 21-D) però possibles. La CUP va formalitzar la fi d’una etapa d’entesa amb els exconvergents i republicans, anunciant que passava a l’oposició ja que, com va explicar molt clarament Benet Salellas al programa FAQS de TV3, no s’estirava prou de la lògica unilateral de l’anterior legislatura. I és que des de que Roger Torrent va marcar les línies vermelles de la nova etapa que començava amb el ple de constitució del Parlament, a l’independentisme es van anar consolidant dues apostes polítiques cada cop més irreconciliables: per un costat els dirigents del PDECat i ERC prioritzen la constitució d’un govern efectiu i l’aixecament del 155, per l’altra la CUP i el cercle de Puigdemont voldrien continuar amb lògiques desafiants.

La segona, un govern amb majoria catalanista. Avui dia, les voluntats dels dirigents del PDCat i ERC, amb el president del Parlament al davant, no difereixen massa de les del comuns o fins i tot els socialistes. Una desescalada del conflicte a Catalanya, la recuperació de l’autogovern i l’aixecament del 155. Aquestes “necessitats” haurien crescut després de la decisió del jutge Llarena de processar per rebel·lió a membres del govern i altres dirigents polítics, així com també de procedir a dictar la presó sense fiança com a mesura cautelar a tots ells. Una actuació que àmplies majories ciutadanes consideren desproporcionada i que respon més a lògiques de revenja que d’aplicació liberal del dret. Els dirigents del PDCat, ERC, comuns i PSC comparteixen la idea, també, que per fer front a aquesta deriva de diverses instàncies de l’Estat espanyol (i no tant del govern en el darrer tram) caldria tindre les institucions de l’autogovern en ple rendiment i participades amb majories amplies.

Una coalició catalanista podria materialitzar-se de diverses maneres: acord d’investidura, de legislatura o de govern; uniforme o en escalat; amb govern d’independents, amb independents, o de membres de partits. Passaria això si pel trencament dels blocs, almenys en part. I evidentment, una nova coalició requeriria partir de noves negociacions. Si es vol transitar per aquesta via els actors polítics haurien de començar a  treballar sense apriorismes ni línies vermelles, amb altes dosis d’empatia. Potser la catarsi en relació amb el darrer període hauria de fer-se de manera més ràpida i improvitzada de la que molts voldrien, sense un congressos de partits ni canvis de lideratges entremig, però l’excepcionalitat del moment podria accelerar dinàmiques.

La mitja, un govern de concentració. Aquest es justificaria per la voluntat de superar el marc conflictual i les fractures obertes (sobretot) en el sí de la societat catalana. Per això caldria que es conformés un executiu amb la participació, com a mínim, de les dues forces que van polaritzar més en campanya: JxCat i C’s. Sembla molt difícil que cap de les dues forces estigui ara disposada a transitar un escenari del tipus. Tot i que va ser verbalitzada per Iceta, semblaria però que aquesta proposta de màxims és més instrumental que real. El líder dels socialistes l’hauria formulat pensant en els seus companys espanyols de partit. Un cop autodescartats Ciutadans i el PP, que el PSOE acabi comprant la participació del PSC, encara que sigui via abstenció, a un acord de base catalanista. Ara bé, parlar de concertació presenta una virtualitat per si important: fer explícita la necessitat de tornar a teixir ponts i confiances entre dirigents i forces polítiques.

La nostra classe política te diverses opcions per transitar. Requereixen de política, fins i tot de molta política. Decideixin, doncs, i si és possible amb transparència: investidura o eleccions.