Ripoll, mestre d'escola, fill de Solsona, va ser el darrer executat en Espanya per la Santa Inquisició culpable de la seva manera d'entendre el cristianisme, molt allunyada del fanatisme oficial del moment. Els seus captors el van penjar el 31 de juliol de 1826 enmig d'una multitud de curiosos davant de la Llotja de València i després de patir l'escarni de ser passejat pels carrers de la ciutat vestit d'hopa negra, amb les mans emmanillades i muntat sobre un ase. El seu cadàver va ser llançat dins d'una bóta decorada amb flames i serps al llit del Túria. Val a dir que aquell salvatge assassinat va impactar notablement l'opinió pública europea en una època d'avenços científics i tecnològics.

Amb el seu sacrifici Ripoll va honorar, si se'ns permet el sarcasme, a tota una llarga nissaga de víctimes valencianes de la intolerància. Des del metge convers Lluís Alcanyís cremat viu junt amb la seva dona el 1506, fins a tota la malaurada família del filòsof i exiliat, Lluís Vives. Naturalment, no són els únics.

Certament, de Ripoll gairebé ningú no se'n recorda mentre que de la resta, Vives i els altres, la historiografia conservadora se n'ha encarregat d'emblanquir tot allò relacionat amb qualsevol forma de persecució, desvinculant cada cas de qualsevol paral·lelisme amb el present.

Són oblits gens innocents. El bloc conservador, si exceptuem el període republicà, ha imposat històricament el seu santoral religiós però també civil, els seus mites i icones simbòliques als valencians sense que ningú l'hagi fet ni aire. Al capdavall, ha determinat quins havien de ser els models morals a seguir i imitar per la gent de a peu, ha consolidat el costum i els rituals de les institucions del vell règim. Els sectors progressistes de la societat valenciana, notablement els dirigents polítics que millor o pitjor els representen, han estat, com sempre, dòcils i condescendents amb la maniobra.

Aquest any, el Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat s'ha lluït amb una magna exposició sobre la devoció dels valencians a la Mare de Déu dels Desemparats que ha servit de photocall a algunes de les principals autoritats del país, entre elles la vicepresidenta de la Generalitat Mónica Oltra. L'exposició s'acompanya d'un seguit d'activitats d'allò més entretingudes com ara tallers de fabricació d'amulets devocionals a la Mare de Déu o de Pachtwork amb l'objectiu de crear un gran mantell per a recrear la història mariana.

Davant de la discreta protesta d'alguns notables de l'esquerra que trobàvem poc adequat barrejar la Geperudeta amb la Il·lustració, la direcció del museu i els polítics del Botànic, s'han afanyat ha reivindicat la pluralitat d'un règim democràtic o ha posat en relleu el vessant social de la devoció mariana. Pura retòrica per justificar un acte que simplement busca l'aprovació d'un determinat sector de la població. És evident que molts haurien preferit per al pobre Ripoll una atenció per part del museu – de les autoritats- al mateix nivell però ningú no ho ha pensat o bé algú ha cregut que homenatjar l'executat, lluny de concitar un sentiment d'unitat com el que suposadament inspira la Geperudeta, hauria generat divisió.

Fa quatre dies, el Consell ha aprovat declarar 2019 com l'any de Sant Vicent Ferrer amb motiu del seu 600 aniversari. N'hi haurà actes en honor del sant per a donar i vendre, tots els que es puguin fer almenys fins a les eleccions de maig. Sant Vicent és, devoció popular a banda, una altra de les icones del conservadorisme indígena i, també, una de les bèsties negres de la historiografia jueva que en alguns casos el titlla com el primer Goebbels de la història. Podem tenir quasi l'absoluta certesa que dins dels actes programats ningú no se n'ocuparà d'aquest tèrbol aspecte de la biografia de Ferrer com es faria, atesa la importància de l'assumpte, en una societat mínimament llegida i, sobretot, conscient de l'eficàcia del pensament crític en l'enfortiment d'una democràcia.

Tant se val. Com si demà volen declarar l'any d'Alexandre VI o repetir pel mes de juny l'ofrena a la Geperudeta. Aquesta programació, diguem-ne políticament correcta, no és més que el símptoma d'una esquerra que es posa a tremolar cada vegada que pensa amb l'immens i horrible elefant de Lakoff. D'una esquerra sense imaginació política que sembla que hagi guanyat unes eleccions simplement per a administrar, sense vocació de canviar res.

En certa manera els actors principals del Botànic han fet el contrari del que demanava fa uns anys l'actual conseller de Transparència i militant d'Iniciativa del Poble Valencià- Compromís, Manuel Alcaraz, en un assaig molt important, De l'èxit a la crisi. Pamflet sobre política valenciana. Alcaraz creia necessari que l'esquerra, notablement el valencianisme progressista, reflexionés sobre com cercar noves formes de legitimitat, nous motors o centres d'interès amb els quals endreçar el discurs nacionalitari i escapar així de la 'normalitat' del model dominant, el del PP, el de les processons i la lògica del liberalisme econòmic. Ben pel contrari, sembla que l'esquerra, instal·lada en el poder, ha fet just el que Alcaraz recriminava deu anys endarrere al PSPV-PSOE, un autogir al centre.