Dies com avui són d'aquells que fan ràbia perquè t'obliguen a estar feliç i content, a viure en un paradigma de família d'anunci de Coca-Cola, perquè sembla que si avui (o demà, o per Cap d'Any, o per Reis) la taula no llueix com si fos Via Veneto és que no ho estem fent bé. Nadal no va d'això. Creguis en Déu o no hi creguis, o fins i tot si et fa dentera, cal entendre que és un moment d'esperança i de prendre perspectiva. És per Cap d'Any quan s'acostuma a fer balanç d'any amb certa magnanimitat i en canvi es plantegen uns ambiciosos plans per l'any que ha de començar (és 2020 el darrer any de la dècada, per cert).

Abans de parar per aquestes vacances curtes, intenses i de digestió literalment complicada vaig tenir dues petites revelacions. Per una banda, al cotxe, de nit, sol en una artèria de Barcelona. A la ràdio sonava Tears in heaven d'Eric Clapton. Quina alegria, em vaig dir irònicament, en sentir els primers acords. I tot just quan estava a punt de canviar d'emissora em vaig dir que em calia escoltar la cançó. Vaig recordar la història que va inspirar aquella genialitat. Clapton va perdre el seu fill Conor en un accident absurd. Del dolor naixia aquella bellesa. “Sabràs qui sóc quan ens trobem al Cel?” es pregunta el genial guitarrista anglès. La vaig aguantar tota, llàgrimes emboscades a punt de caure. Ja va aparèixer la sortida de la Ronda, vaig apagar la radio.

Arribat a casa vaig escriure en una nota del mòbil: "Tears in Heaven, Dolor, Creure i Esperança". Han passat les hores. Això m'ha portat a aquí a explicar que per uns minuts, per empatia, vaig sentir una milionèsima part del dolor de Clapton. Angoixa. Sent pare, no puc imaginar com es pot seguir vivint després d'això. Com es pot creure en la vida mateixa, com es pot continuar sortint al carrer i entrar a un bar per demanar un cafè i un croissant.

Som una societat adolorida, aterrida en essència, i en la pràctica creiem que si ens en riem de tot doncs ja ha passat la tempesta. Les tempestes tornen i cal alguna cosa per enfrontar-s'hi i no només buscar recer. L'esperança és el resultat de la fe raonada. Establir que existeix el Mal com a eix de la vida i que el Bé, doncs, és un afegit benvingut, i que sovint és la única cosa que depèn de nosaltres. Això és antic, ja ho va deixar dit un tal Aristòtil i després totes les franquícies. Avui poca gent diu o admet que creu en Déu. I no és més que una prolongació d'això: de voler tenir esperança, perquè el teu cervell et diu que és la manera de viure.

L'altra cosa que em va passar. És un tema molt menor. Em van furtar una bossa de viatge i una bossa amb un tros de fusta molt estimat. A banda de la indignació i la ràbia, quan vaig posar la denúncia el que més em rondava pel cap era "qui coi s'ha quedat amb un tros de fusta pintat?". Et ve una llista d'insults i francament et deixa poca fe en la humanitat. Ni raonada ni no raonada. I potser és justament per això que només hi ha sortida en l'esperança. Només somriure és una bona idea. Només buscar la facilitat et pot fer avançar enmig de la dificultat.

El nen Jesús és la imatge i símbol d'aquests dies. Celebrem el seu naixement, però sobretot l'esperança que suposa. I això és cíclic. Perquè volem ser millors i perquè esperem que l'esdevenidor sigui més amable. Aquí ens equivocarem. El futur no és un Satisfyer. No hi ha recompensa ràpida i en el moment que més ens convingui. Cal perdre per guanyar.

No existeixen els contes de Nadal perquè duren tot l'any. Perquè són el dia a dia, i perquè les desgràcies trufen la vida de tots i només és quan ens enfrontem al dolor i a la por quan avancem i, en definitiva, vivim i fem que la vida pagui la pena. Bon Nadal i bones Festes.