Jo també vull la independència de Catalunya. Com la volen el 51% de les persones que viuen a Catalunya, que segons l’últim baròmetre del CEO votarien afirmativament en un referèndum per la independència. Cal recordar que també hi ha un 21% que hi votaria en contra i un altre 21% que ara mateix s’abstindria (com si la consulta no fos prou important perquè tothom s’hi pronunciï!). Creuant dades, la majoria dels abstencionistes es consideren, majoritàriament, espanyols i per tant volen seguir vinculats a l’Estat espanyol. Però sóc dels que penso que poden canviar d’opinió, com han canviat de parer en els darrers anys els que encara defensaven allò tan tronat de l’encaix de Catalunya amb Espanya, o l’Espanya federal i altres milongues.

Els abstencionistes d’avui són el gruix que cal convèncer i donaria gairebé per perdut el 21% que ja els va bé els continuats atacs i espolis a que està sotmès el país on viuen i treballen, o bé perquè hi tenen interessos econòmics o  bé perquè deuen gaudir amb el dolor. Una altra dada que cal tenir en compte és que tres de cada quatre catalans estan a favor que les administracions catalanes recaptin tots els impostos que paguen els ciutadans i les empreses. És evident que el pacte fiscal en la línia del concert econòmic, l’aposta actual del govern d’Artur Mas, va cap a un fracàs anunciat si fem cas a les darreres declaracions de l’inefable Montoro, que utilitzant la més aguda veueta de doña Rogelia ha dit que ni parlar-ne. Però vull pensar que la tragicomèdia del pacte fiscal amb final anunciat marca precisament el camí cap a la independència. El no rotund de Rajoy és el que farà créixer els partidaris de la independència perquè obrirà els ulls als avui indecisos, que enfonsats en una Catalunya arruïnada veuran la llum i descobriran que a la vida cal definir-se, que el “sí” és valentia, que el “no” és covardia, derrota i misèria.

Perquè el nombre d’indecisos davant el dia del referèndum representa més o menys la diferència entre els que avui tenen clar que volen independència amb els que de moment només volen una agència tributària catalana. Com que Espanya no acceptarà aquesta agència perquè seria el mateix que dir que accepten el concert econòmic per Catalunya, els indecisos de la independència veuran que l’únic camí és l’emancipació. El no de Madrid, esperem que sigui ben aviat, i sense matisos, precipitarà els esdeveniments i l’esperat trencament, que deixarà enrere, per fi, tres dècades de metàfores i passes en fals.

Com en els moments importants de la vida, aleshores caldrà definir-se, sí o no. No hi ha més opcions. Estic convençut que quan enfilem el camí definitiu no hi haurà brunetes ni txeques, però sí el papus de l’ofegament econòmic durant els mesos que passaran entre la convocatòria del referèndum i la seva celebració. Seran els mesos que Espanya dirà que no pagarà a Catalunya –amb els diners dels catalans!- perquè la Generalitat pugui fer front a les nòmines de final de mes. I? És que fins ara no han perpetrat un ofegament via espoli fiscal i incompliments legislatius? És que fins a dia d’avui no han orquestrat un xantatge econòmic mantenint-nos amb respiració assistida? Quan arribi el moment que la Generalitat no pugui pagar als funcionaris, caldrà que emergeixi de veritat la maduresa de tots plegats, aquest passar-ho com es pugui durant els mesos de les amenaces per arribar a l’objectiu, a la llibertat, a la dignitat econòmica i social, que és la dignitat nacional.

Cal ser conseqüents amb els nostres actes, cal demostrar que som un país prou fort i resistent per aguantar les pressions que vindran, dels d’allà i d’algunes elits cavernàries d’aquí. Però cal ser més ferms que ells. Fem-ho ràpid i acabem quan abans per poder respirar sense necessitar el seu oxigen pagat a preu d’or, un aire de baixa qualitat, ranci i putrefacte. Aleshores sí, quan ens hàgim alliberat de la por i de la mentida, podrem començar a caminar com un poble de veritat, sense lligams a unes estaques que també s’han podrit.