La candidata a les eleccions europees d'ERC, la Sra. Diana Riba, ha fet unes declaracions en una entrevista a Nació on afirma que en el debat a la Universitat Pompeu Fabra (UPF) amb candidates a les eleccions europees, jo mateixa, com a candidata de Junts i Lliures per Europa vaig assegurar que "el pacte de migració i asil encara es queda curt perquè s’han de poder seleccionar les persones que arriben a Catalunya", i afirma que emprar el verb "seleccionar" és "més que d’extrema dreta".Riba afegeix: "Quan parlem de seleccionar persones humanes no estem posant per davant els drets humans. A més, el pacte ja incorpora elements molt greus com permetre les devolucions en calent de manera legal, o que es puguin pagar 20.000 euros per migrant que no vulguis acollir. Estem posant preu a les persones. És vergonyós, una catàstrofe, i compra absolutament les tesis de l’extrema dreta".
Aquestes afirmacions i atribucions d'opinió són radicalment falses. Són, sobre tot, una tergiversació del que vaig dir i del sentit de les meves paraules. Aquesta falsedat, producte de la descontextualització de les meves paraules en un context universitari que ha estat casa meva durant més de dues dècades, té efectes reputacionals greus i inacceptables. Cal imposar límits a la normalització per part d'alguns partits del model Ayuso. Per respecte als electors, però sobretot per respecte a la democràcia mateixa, que hauria de basar-se en un debat respectuós d'idees sobre el bé comú i sobre com avançar; no en una lluita sense escrúpols per l’accés al poder a qualsevol preu. La democràcia està en risc en el món de la postveritat, del "hooliganisme" polític que destrueix no només l'adversari sinó la dignitat a la política.
No sóc només candidata independent per Junts i Lliures per Europa. Sóc, sobretot, doctora en dret (des del 2000) i actualment catedràtica de dret internacional i de drets humans. Investigadora i docent al Geneva Graduate Institute i al Albert Hirschman Centre Per la Democràcia, també a Ginebra. Em dedico principalment a la docència i recerca sobre temes de drets humans, democràcia i migracions, ara a Ginebra, i abans a Catalunya (UPF), a Londres (LSE) i al Canadà (Queen's University). Vaig escriure la meva tesi doctoral sota la supervisió de Will Kymlicka, un dels teòrics dels drets col·lectius de les minories i de la multiculturalitat mes influents al Canada i al món. Està publicada amb el títol Group Rights as Human Rights (Springer, 2006) i esmentada com a referència a l'Stanford Encyclopedia of Philosophy, amb citacions a estudis feministes, indígenes i de migracions.
He estat membre durant més d'una dècada del GRITIM, el grup interdisciplinari de recerca sobre immigració de la UPF; vaig assessorar l'Ajuntament de Barcelona en la concepció d'una carta de ciutadania per nouvinguts; vaig ser part del consell assessor del programa Tot un món; he obtingut beques de la Fundació Jaume Bofill i de la Generalitat per investigar sobre com reconciliar els drets culturals i d'autodeterminació de les nacions sense estat amb els drets dels immigrants des d'una perspectiva comparada. He publicat la meva recerca a llibres editats per fundacions com la Bofill, sobre drets indígenes al Anuario de derechos humanos de Chile, i sobre inclusivitat democràtica i desigualtat estructural, de gènere, racial i ètnica, a un llibre publicat d'Oxford University Press sobre repensar la teoria política des de la marginalitat.
El 2019 vaig ser convidada com a conferenciant principal al congres mundial sobre filosofia jurídica i social celebrat a Lucerna. La meva conferencia va versar sobre el retrocés global dels drets humans que vaig il·lustrar, precisament, amb l'incompliment per part de la UE del dret internacional dels refugiats i emigrants. S'ha publicat un resum a la revista Global Challenges, però si la Sra. Riba està interessada, li podria fer arribar la conferència sencera.
També he publicat a la revista Eines, i he col·laborat activament amb la Fundació Irla, d'ERC, com a avaluadora de projectes, precisament per compromís amb la divulgació al meu país de temes clau sobre drets humans. Si cerqueu el meu perfil a la xarxa X, o cerqueu a "google scholar", i hi poseu "immigració' i el meu cognom podreu llegir les meves opinions sobre migracions, nacionalisme, drets humans i democràcia. Veureu que són absolutament contràries al que ha afirmat la Sra. Riba. La meva posició no està basada en un argumentari de partit que m'han fet els assessors per anar a un debat o guanyar unes eleccions. Soc docent de dret internacional a una de les institucions més antigues d'Europa i conec molt bé el dret d'asil i les crítiques que comparteixo a les insuficiències dels Pactes Migratoris de la UE, incompatibles amb el dret internacional dels drets humans.
No puc resumir la meva recerca en aquest article, que només pretén respondre a una difamació forassenyada i imprudent amb paraules tretes de context, pròpia de la imposició d'un model de democràcia que descarta competir amb idees i se centra en l'oportunisme per la desqualificació. Així ens va com a moviment i com a país. Exposaré resumidament la meva posició i el que vaig dir al debat:
La migració és un fet, un fenomen que sempre s'ha produït i que no pot frenar-se sinó que cal gestionar, sempre amb respecte pels drets humans i el dret internacional. Això és un mínim que en el debat a la UPF jo donava per suposat, com faig a l'aula. Més enllà dels drets bàsics (i obligació estatal de satisfer-los) com el dret d'asil, que no admeten discussió (i que tots els estats membres de la UE han de complir), la gestió domèstica de la immigració pot convertir-se en una font de riquesa cultural i econòmica, però també en una font de conflicte.
A escala de la UE és evident que els drets humans i el respecte al dret internacional són vinculants. Els immigrants han de ser tractats com a persones amb dignitat i drets, i el principi d'humanitat inspira el desenvolupament del dret d'asil i dels drets dels refugiats. La majoria arriben a Europa amb un risc i una despesa personals enormes, sovint per desesperació, fugint de guerres i de conflictes molts dels quals tenen les seves arrels en el colonialisme occidental. Tots sabem que la Mediterrània s'ha convertit en un cementiri, i això és una veritable catàstrofe des del punt de vista humanitari i moral. El fet de voler fugir d'una situació de misèria i d'injustícia es natural. I no només ens interpel·len moralment aquestes injustícies, sinó que en part en som històricament responsables. I pels qui rebutgin l'argument de la responsabilitat, n'hi ha d'altres de solidaritat i de justícia: néixer a un lloc o en un altre es qüestió de pura sort. He dedicat bona part de la meva recerca a defensar un model rawlsià aplicat als drets humans dels immigrants i als drets culturals i nacionals de les minories.
El pacte de la UE sobre asil i migració es insuficient per revertir aquesta injustícia i incompleix el dret internacional. Es necessita lideratge i contribució també en la política exterior per preservar la democràcia, el desenvolupament i la justícia social, no d'una manera paternalista o imperialista, sinó amb un esperit de cooperació amb tercers estats respectuós dels valors universals inherents als drets humans. A escala interna, de la UE, cal repartir de manera més justa les carregues que enfronten els estats fronterers, tal com preveu el pacte, i garantir el dret d'asil. La filtració d'emigrants als centres de detenció –on formalment no es considera que han entrat al territori de la UE– on són retinguts per determinar si són retornats, és especialment problemàtica en la mesura que suposa un risc de vulneració del principi de "non refoulement" i deriva de facto en devolucions "en calent" de persones que necessiten protecció: són procediments accelerats amb poques possibilitats de revisió efectiva i la UE i els seus estats membres estan concloent acords que ignoren el dret internacional.
En resum: estic absolutament d'acord amb la posició de la Sra. Riba. No ho dic ara: he escrit críticament sobre la tendència a "externalitzar" ("outsourcing") els drets humans dels refugiats des del 2019; he escrit sobre el risc del populisme pels drets dels immigrants en un article a Law&Ethics of Human Rights el 2016. De fet, he escrit que cal combatre l'oposició d'Hongria i Polònia al mecanisme de reubicació i evitar que es pugui posar preu a la insolidaritat. Si la UE vol continuar sent una unió fonamentada en el respecte i protecció dels drets humans ha de partir d’aquí per pensar les polítiques de seguretat i migratòries. Si està interessada en la meva opinió, puc enviar-li un dossier o les referències.
Mes enllà dels drets humans bàsics dels refugiats i del dret d'asil, els discursos sobre immigració estan atrapats en una narrativa negativa promoguda especialment per partits conservadors, d'extrema dreta i populistes amb l'objectiu de polaritzar la societat. Això passa més en contextos on el nivell d'atur és elevat o els drets socials són poc efectius (dificultats en l'accés a serveis socials o de salut) i els ciutadans es preocupen per la competència que suposen els immigrants. Els discursos criminalitzadors (que associen els percentatges d’immigrants a la inseguretat) és basen en percepcions i prejudicis que, en general, són falsos estadísticament. Hi ha molts estudis que així ho demostren, però sovint a la política compten les emocions i percepcions subjectives més que la realitat i això s'explota de manera intel·ligent en discursos populistes autoritaris (o per candidats que tergiversen afirmacions per assolir el poder, enlloc de promoure visions i idees de manera constructiva per afavorir una societat millor).
El que vaig dir durant el debat és que a Catalunya hi ha un risc de que aquests discursos tinguin èxit - i pensava en Aliança Catalana, sobre tot- perquè no tenim un estat que pugui gestionar la immigració (en contrast amb l'asil o els drets dels refugiats, que pressuposo que són drets que no admeten discussió), tant pel que fa al nombre de persones que s'accepten legalment com pel que fa a les competències per integrar aquests nous ciutadans al nostre país.
En contrast, al Quebec, o al cantó de Genève, on jo resideixo, els governs disposen dels instruments propis dels estats per seleccionar els immigrants legals i per afavorir un model d'integració cívic que pot posar com a requisit, per exemple, el coneixement de la llengua pròpia (el francès, i no l'anglès o l'alemany). Com a immigrant, pots comprar un habitatge a Ginebra si hi has residit un nombre d'anys i demostres arrelament. A Quebec, quan es vol fer una sol·licitud de treball per emigrar-hi, es donen mes punts si el candidat o candidata té un nivell alt de francès. Segons informació extreta de la pròpia pagina web del govern del Quebec, la seleccióprioritza els immigrants que tenen el francès com a primera llengua. Aquesta proporció varia d'un any a l'altre, però ha estat entre el 50 i el 70% durant l'última dècada. Aquests immigrants permanents provenen de països o regions francòfils, com França, Haití, el Magrib o l'Àfrica subsahariana.
Si un emigrant obre una botiga a Montreal, té l'obligació d'atendre en francès els seus clients; quan jo i la meva família ens vàrem plantejar anar-hi durant un curs tenia l'obligació d'escolaritzar els meus fills en francès. En aquest sentit, el govern va establir el Programa de l'Experiència Quebec (PEQ), reformat el 2020, que permet als graduats estrangers d'una institució del Quebec o els treballadors estrangers temporals (en determinades ocupacions) que hi resideixin obtenir un certificat de selecció del Quebec (Certificat de sélection du Québec) i sol·licitar al govern federal l'estatus permanent. En tots els casos, un coneixement intermedi avançat de francès és un requisit. Així, la integració lingüística i cultural dels immigrants és una prioritat del govern per a la selecció -sí, selecció- de candidats o persones que volen ser emigrants legals a Quebec. Aquest debat no té res a veure amb el dret d'asil o els drets dels refugiats. Si volen saber més, llegeixin el contingut de les lleis següents, fàcilment accessibles: Bill101, o al Bill 96.
A Catalunya no tenim competències per implantar un model o gestionar la immigració. La Sra Riba s'escandalitza per l'ús del mot "selecció de persones". Podria haver dit "candidats a obtenir permisos per l'emigració legal". Si ella està a favor d'un sistema de fronteres obertes i de l'eliminació de les fronteres estatals (que és èticament una visió respectable i interessant, basada en el cosmopolitisme antinacionalista i insensible a la preservació de les identitats culturals) em sembla molt bé (malgrat que llavors caldrà rectificar els fonaments polítics del seu partit). Si no, ha de saber que totes les democràcies liberals occidentals tenen models de gestió de la immigració (legal) que estableixen prioritats si es considera que no es pot assumir un model de fronteres obertes. És així a Alemanya i a Suïssa, però també a estats que s'autoidentifiquen com a "societats fetes d'immigrants" com els EEUU, Canadà i Austràlia.
Evidentment, els drets humans també han d'inspirar els models de selecció i gestió interna de la diversitat. Per exemple, cal respectar la llibertat religiosa dels immigrants i he escrit i defensat un model de nacionalisme liberal compatible amb la multiculturalitat en diverses publicacions. Però cal enfrontar aquest debat sense demagògia, i és molt més ampli que el dret dels refugiats, que es regeix pel dret internacional i els tractats de drets humans que han de prevaldre categòricament, sense excepcions.
Podria recordar a la indignada Sra Riba que el govern d'ERC va atribuir els lamentables resultats a Catalunya del informe Pisa a la "sobrerepresentació de l'alumnat immigrant a les escoles", legitimant les angoixes de la dreta extrema. Per estalviar-li feina, puc enviar-li un seguit de piulades on ho vaig criticar i on he defensat que el problema és no disposar de les competències i la independència per proposar un model propi d'immigració. I que això alimenta els discursos d'ultra dreta d'Aliança Catalana.
No ocultaré que les afirmacions en l'entrevista en aquest digital les considero encara més greus quan les dirigeix contra una advocada activista que ha dedicat moltes hores i energia de manera voluntària i altruista els darrers anys en una batalla legal contra l'Estat als tribunals internacionals per les vulneracions de drets humans dels líders polítics i socials independentistes, també els del seu partit. A Ginebra, a Estrasburg i a Luxemburg, per vies legals i diplomàtiques. La darrera, una reunió amb relators de l'ONU que tenen molt a dir en el cas Tsunami per la preocupació que suposa pels nous exiliats a Suïssa i per la secretaria general, encara, del seu partit a qui, per cert, no vaig dubtar a anar a buscar amb el meu propi vehicle un matí de març del 2018 després que el dia abans em truquessin del Parlament per "raons humanitaries". Potser sóc nova al món de la política formal, però sap perfectament qui soc i la difamació gratuïta em resulta xocant. Així els ha anat electoralment, i així s’entén la desafecció creixent de la ciutadania per la política democràtica i la deserció i decepció de tanta gent.
Demanar-me disculpes seria el mínim exigible per un dany que entenc que cal reparar. La llibertat d'expressió i opinió política tenen límits, sobre tot quan es comuniquen falsedats que causen danys a l'honor i reputació personal, encara que sigui en un debat entre candidates on decideix acusar-me a mi d'extrema dreta (i no Vox, per exemple). Sabem que la impunitat en la difamació personal per part de persones, estats i organitzacions cal combatre-la. Com quan ens acusen de terrorisme. No tot s'hi val.