La societat de la immediatesa, la modernitat líquida que descriu el sociòleg Zygmunt Bauman, la inestabilitat, la visió partidista i desconfiança de la política i entre els polítics i formacions polítiques, fan difícil situar entre les prioritats els grans temes de fons.

Els canvis demogràfics, especialment els canvis poblacionals, les taxes de natalitat i l'esperança de vida han generat transformacions socials estructurals. Alhora, en paral·lel, la millora de les condicions de vida, canvis sociològics i culturals fan que l'edat cronològica i l'edat percebuda siguin en pocs temps canviants; escorçament de la infància, un allargament de l'adolescència i de la joventut (en termes socials gairebé fins a 35 anys) i una vida adulta entre 35 i 70-75 anys i, en conseqüència, un endarreriment vital de la vellesa.

Catalunya ha passat de tenir 2 milions d'habitants (1.900) a 4 milions (1.960) a 5 milions (1970), a 6 milions (1.995) a 7,6 milions (2.012) i uns 7,5 actualment. Els canvis i sobretot la rapidesa dels increments de població del darrer segle són conseqüència de l'activitat econòmica, de les situacions de conflictes bèl·lics i dels canvis en la salut poblacional (aigua potable, sanejament, alimentació, introducció dels antibiòtics, vacunes, anticonceptius i millora del sistema sanitari). El creixement en una dècada (1960-1970) d'un milió d'habitants, de 4 a 5 milions s'explica majoritàriament per la immigració econòmica espanyola a Catalunya i de les millores en salut pública i en control infeccions. 

El segon accelerat creixement es concentrà entre 1.996 a 2012 entorn un increment de 1,5 milions d'habitants, fruit de baixa natalitat, continu descens de la mortalitat i d'un model de desenvolupament econòmic intensiu de mà d'obra poc qualificada en la construcció, en el turisme i en la cura de persones amb dependència.

Aquest segon període de forta immigració ha comportat molta més diversitat, de procedència, cultures, llengües i religions. La crisi econòmica recent ha generat un flux d'emigració (més de 265.000 catalans a l'estranger) i ha frenat la immigració. Els anys de crisi han comportat una pèrdua de població de 60.000 persones darrers anys però segons dades provisionals 2016 de nou creixement poblacional, encara molt moderat.

La taxa de mortalitat infantil ha passat, en els anys de democràcia, de ser superior a 12 nens menors d'un any morts per 1.000 nascuts vius a menys de 3. De les millors del món. Cal recordar que Angola té una taxa de 191, Afganistan de 163, Sierra Leone 143 i Moçambic de 130 i l'esperança de vida al néixer entorn dels 50 anys o en l'extrem de 38 anys de Sierra Leone. El 39% de la població mundial encara no té accés a l'aigua potable. La taxa de fecunditat ha passat de 3 a 1,39 actualment, molt baixa malgrat la forta immigració recent. L'edat mitjana del primer supera els 31 anys, de les més altes del món. L'esperança de vida ha passat de 74 anys l'any 1.975 a 83,35 anys actualment (80,5 en homes i 86,07 en dones), superior en 2,45 anys de la mitjana de la Unió Europea. En un segle, canvis substantius en l'estructura de la població; a principis segle passat (1.900) el 32% de la població tenia menys de 14 anys i el 10% més de 65 anys, ara el 15.7% i 17.8%, respectivament. La immigració (14% població catalana estrangera) ha permès a Catalunya que no hi hagi inversió demogràfica malgrat ser dels territoris mundials amb més longevitat. A moltes CCAA, (12 de les 17 CCAA d'Espanya) des de fa dos anys, hi ha inversió demogràfica, més defuncions que naixements i estructures de població amb molt escassa població infantil o jove.

Cal afegir els canvis de les unitats i estructures familiars, amb llars unipersonals (dones grans soles, freqüentment, 23%) famílies monoparentals (20.7%), famílies reconstruïdes, retorn a famílies més extenses per raons econòmiques, joves que retarden la seva independència, unitats de convivència de gran diversitat per raó d'identitat sexual o divorcis, o unions de parelles de fet.

Els canvis en la població, i en les seves estructures ens obliguem a fer les preguntes claus almenys per intentar debatre política i socialment i trobar-hi respostes. Quin model d'economia productiva i de vida laboral? Quina proposta de polítiques de suport a les famílies, a la maternitat i a la paternitat, a la infància i a la joventut? Quines garanties de pensions dignes per a tothom i quin model sostenible d'assegurament de la dependència? Quines reformes estructurals en els grans sistemes de benestar: educació, sanitat, serveis socials, prestacions econòmiques al llarg de la vida i davant dels canvis demogràfics i d'expectatives de les persones en cada etapa de la seva vida?

La sostenibilitat de les seguretats, de la protecció social i l'efectiva igualtat d'oportunitats al llarg de tota la vida és el repte. Per fer canvis estructurals cal fer accions transversals; en el model de desenvolupament econòmic per una alta ocupació de qualitat femenina i masculina; reconèixer el treball de cura; revisar la fiscalitat, els recursos pressupostaris i els de la Seguretat Social per equilibrar el finançament de prestacions econòmiques (pensions i prestacions atur avui vinculades a cotitzacions i prestacions econòmiques socials vinculades a pressupostos); garantir la sostenibilitat de serveis bàsics: sanitat, educació, serveis, atenció/assegurament de dependència, justícia, seguretat. No tenim visió global ni intergeneracional i escassa de gènere. El fet que les polítiques de concertació laboral, la Seguretat Social i la major part de la fiscalitat són competència Estat espanyol (excepte País Basc concert i cupo) i els grans serveis que generen protecció i despesa social són autonòmics, ho dificulta.

Ens cal visió global, d'estat per poder respondre davant dels canvis demogràfics i del model econòmic i social. Almenys situem les preguntes entre les nostres prioritats i no fem dicotomia entre l'economia i el model social i demogràfic.