Un mes després de la declaració de l'estat d’alarma, les forces de seguretat ja han denunciat un 1,3% del total de la població espanyola per -suposadament- saltar-se el confinament. Com que no pot treure pit per la gestió sanitària de la pandèmia, el govern espanyol ha optat per posar l'accent en l'actuació policial i parlar del "confinament més estricte del món", com si a ulls de qualsevol país democràtic fos una cosa de la qual es pogués presumir. O com si la quantitat ingent de multes pogués donar-li punts per a aconseguir ajudes europees. O com si un confinament "més estricte" hagués de ser sinònim d’una major eficàcia.
 
No sé si el confinament decretat a Espanya és el més estricte del planeta, però el que és segur és que és el més repressiu i el més autoritari. Les referències bel·licistes constants també venen d’aquí: com més pànic es generi, més barat és l'estat d'excepció i més difícil és parlar del fracàs del govern. Això que vivim se sembla més a un arrest domiciliari que a un confinament, i és més propi de règims autoritaris que d’una democràcia. 

És cert que aquesta deriva autoritària, en un estat que no té cap problema per anteposar la seva unitat territorial als drets fonamentals, no ens hauria de sorprendre gaire. Però el govern català i una part important de l'independentisme ho veuen de la mateixa manera, i això ja és més preocupant. Tots aquells discursos sobre la vulneració de drets són pur cinisme quan acabes participant d’una nova ofensiva repressiva de l'estat i amagant-te darrere dels experts per exigir mesures més dures sense qüestionar l'arrest domiciliari imposat. 

Si fos pels epidemiòlegs, segurament estaríem tancats a casa fins l'any que ve. És feina dels polítics informar-se bé de tots els riscos amb experts de tota mena -epidemiòlegs per descomptat, però no només-, ponderar-los amb el sistema de drets i llibertats que no s'hauria de deixar en suspens tan a la lleugera, i prendre decisions amb la transparència exigible en una societat democràtica. 

Per això, aquest debat polítics/experts que aquests dies corre per les xarxes i els mitjans, a banda d'amagar discussions polítiques d’una altra mena, és trampós. No es tracta que els governs n'hagin de saber més o menys, ni que hagin de menystenir els experts: és que els governs són els qui tenen la legitimitat democràtica per prendre decisions i per tant és en ells en qui recau l'obligació de posar damunt de la taula tots els factors, no només els epidemiològics. És clar que, quan no tens cap idea, fer política només consisteix a queixar-te sense cap ànim de desobeir.