Estreno aula! No els seus objectes, però sí l'espai! L'aula, aquests dies, és la taula del menjador que, inusualment, té l'ordinador a sobre, llibres, un bloc per apuntar notes, un bolígraf i uns mocadors de paper, per si de cas. No tinc pissarra, m'hauran de valer les presentacions multimèdia, el processador de textos, les trucades telefòniques, les plataformes digitals i totes les aplicacions per fer videoconferències (n'hi ha taaantes!).

Com jo, milers de professors arreu de Catalunya, equipats més o menys d'aquesta manera, amb més o menys traça digital i amb més o menys complicacions familiars: parents dependents, nens a casa, teletreball i compartició d'ordinadors, connexions a Internet compartides o que "cauen", etc.

Però, així i tot, ens en sortirem: el professorat de Catalunya aboquem tot el nostre saber fer i la nostra bona voluntat en fer arribar als nostres alumnes i a les seves famílies que pensem en ells, que els trobem a faltar, que volem cuidar d'ells encara que sigui a distància, que pensem en activitats que els puguin servir per seguir madurant com a personetes i, també, per passar algunes hores distrets en aquest confinament obligat.

Per fer això, cada dia, i durant moltes hores, sense mirar l'horari laboral, els professors ens submergim en el gran mar que és Internet. Els equips directius, coordinant-se entre ells i amb la inspecció (que també va desbordada), contestant correus, posant-se al dia de milers de temes nous que sorgeixen durant el confinament, donant directrius a la resta de professors i donant-los tota la confiança, responent dubtes de famílies i preparant també les seves pròpies matèries. La resta del professorat, donant el millor d'ells mateixos buscant nous recursos, programant videoconferències amb famílies i alumnes, trucant per telèfon per saber com estan, etc.

I ara la majoria dels que llegeixin això pensaran: "sí, és la seva feina. Igual que jo teletreballo, ells també ho han de fer, que per això cobren. Que aquesta noia que escriu aquest article deixi de plorar". Em sembla fantàstica aquesta reflexió: és veritat, és la nostra feina. I fer-la el millor que sabem és el que hauria de fer tothom en qualsevol lloc de treball.

Ara bé, a aquell professor no li diguis que val més la seva feina perquè pertany a un centre públic o al contrari, perquè pertany a una escola concertada. Què importa la titularitat d'un centre quan es tracta del benestar dels infants i adolescents? De debò algú creu que la bona a mala feina d'un professor depèn de qui és l'amo de l'escola?

No m'agraden especialment els símils bèl·lics ni tampoc els futbolístics (serà que sé poc de futbol i no enganxo gaire les comparacions), però ara, realment, som al mig d'una batalla on la feina dels professors és fer que el nostre jovent no es deprimeixi, no s'aturi, continuï amb ganes d'aprendre, encara que sigui d'una altra manera, se senti acompanyat emocionalment per la família i també per l'escola. Que continuïn sentint el vincle especial que hi ha entre mestres i nens, de valor incalculable i incomparable a cap altra relació.

El cos docent català no ha oblidat els seus alumnes, i no perquè les direccions de centres o el Departament hagi enviat instruccions per fer seguiment, sinó perquè ser professor és una feina que t'ha d'agradar i que no entén de confinaments. Per això, cada dia, milers de professors entren al seu menjador reconvertit en aula i esperen els correus dels seus alumnes, queden amb ells i les famílies per videoconferència, resolen dubtes o simplement, xerren una estona amb ells per saber què fan, com estan, detectar necessitats...

I això no té res a veure en si és una escola pública o concertada: és el Servei Educatiu de Catalunya, del qual tots en formem part i tots hauríem de valorar sense fer distincions. Tots plegats per una educació justa, plural i equitativa.