L'assumpte Saül Gordillo ha explotat com una bomba de rellotgeria als mitjans de comunicació catalans. En Saül és una persona ben coneguda a les redaccions, amb una dilatada trajectòria en mitjans de comunicació públics i privats i l'impacte de tot plegat ha estat molt més gran del que aparentment s'hagi pogut apreciar a través del degoteig de notícies que hi ha hagut amb les ja dues denúncies per agressió sexual fetes per treballadores del mitjà que dirigeix, El Principal. Les dues denúncies ja estan en mans de la justícia i a hores d'ara sabem, segons va publicar el diari Ara fa uns dies —que va destapar el primer cas d'una noia de 23 anys— que el periodista s'ha defensat negant els fets i al·legant que «que aquella nit havia begut molt».

Tot amb tot, i deixant de banda el camí judicial que prendran les dues denúncies i les raons estructurals d'una societat patriarcal que fan d'aquest assumpte un fet més d'una llarguíssima llista de casos molt similars, hi ha un meló que per ara ningú no ha volgut obrir. En Saül Gordillo, a banda de ser un periodista que ha treballat i dirigit un bon grapat de mitjans d'aquest país, és ben conegut per ser un dels soldats d'ERC al panorama dels mitjans de comunicació catalans. I més concretament, en aquests darrers anys, una de les persones clau entre el partit i el poder a través del seu paper en els mitjans de comunicació públics. També cal dir, sent justos, que si en Saül Gordillo va tornar a l'empresa privada després de dirigir Catalunya Ràdio durant sis anys, just en el moment on el seu partit ocupa la presidència del país, deu ser per alguna cosa.

Un incís important perquè ningú tingui la temptació de fer partidisme amb un tema tan gros com aquest: això no va d'un partit en concret, sinó d'un joc d'equilibris entre política i periodisme que ha forjat figures amb una autoritat desmesurada tot fent ostentació del poder pel qual han estat beneïts pel partit de torn. I malauradament, de persones amb aquest perfil en podem citar amb noms i cognoms a pràcticament tots els partits polítics catalans i a tots, sens dubte, entre aquells que han tocat poder, ja sigui a Barcelona o a Madrid. De la mateixa manera que podem anomenar amb molt poc esforç i a la majoria de redaccions d'aquest país, un grapat de periodistes que han funcionat i funcionen com a engranatge d'aquest modus operandi.

Ignorar que rere casos com aquest també hi pot ajudar una sensació d'impunitat adobada per un sistema de clientelisme pervers que embriaga d'autoritat els soldats dels partits, és fer-nos un flac favor, autoenganyar-nos i assegurar-nos que els rols de poder abusius en tots els aspectes de les relacions humanes es continuaran perpetuant. Quan el representant d'un partit despenja el telèfon per pressionar la direcció del programa de torn o de qualsevol capçalera, movent els fils per assegurar-se que la seva quota de partit estigui ben representada en una tertúlia o en una columna de diari—tot fent gala de prebendes o de tenir influència sobre la clau de la caixa de la publicitat institucional— està jugant a un joc molt perillós. El mateix joc viciat del periodista que no només accepta aquestes regles del joc, sinó que hi participa de bon grat pels motius que siguin.

Comprar favors, silencis o punts de vista és qualsevol cosa menys treballar pel bé comú de la societat que diuen representar els partits polítics catalans. Feu-nos un favor, si us plau: desarmeu els vostres soldats.